Mila Cahue: “A ser feliç també se n’aprèn, hi ha qui no valora el que li passa”

La felicitat passa pel cervell, segons sosté Mila Cahue, i és un hàbit que s’ha d’aprendre. Per fer-ho, ens serà molt útil saber gestionar les emocions, la nostra assignatura pendent, segons aquesta psicòloga.

Ningú ens ensenya a gestionar les emocions.

Fins fa poc no es parlava de les emocions de manera científica. Les emocions han format part sempre del terreny poètic i filosòfic i continuem una mica en aquest punt. Les emocions són senyals que ens dóna el cervell per adaptar-nos a un context determinat. Per exemple, quan sents por et tremolen les cames i no pots caminar. És la manera que té el cervell de dir-te: atura’t perquè hi ha alguna cosa que no pots resoldre. Fes-ho i aprèn. A vegades pots esquivar-ho, però d’altres la vida et diu que aquesta situació l’has de superar.

No hi ha emocions bones ni dolentes. ¿La clau és la gestió que en fem?

Totes les emocions són positives. La clau és el que associem després a l’emoció. Puc sentir ira, però si després hi ha retroalimentació amb pensaments automàtics o conscients i dono inputs a aquesta emoció, lògicament, creixerà. I el que hem de fer és aprendre a controlar els pensaments, que ens els fabriquem nosaltres mateixos. I puc fer-ho amb activitats, com ara caminar, que fa que el cos alliberi tota aquesta energia per a la qual s’ha preparat en lloc de descarregar-la incontroladament.

Racionals vs. emocionals.

És que ho som tot. Som una balança. En general anomenem emocional aquella persona que no gestiona adequadament les seves emocions, qui plora quan no correspon.

Quan es considera patològica una emoció?

Quan no donem la resposta que ens està demanant el cervell. Si sistemàticament donem una resposta inadequada a una emoció, i en fem un hàbit, és quan apareixen les patologies i els trastorns. Si no gestionem bé la tristesa i contínuament hi estem afegint pensaments negatius i derrotistes, com ara que no val la pena viure, apareixerà, probablement, la depressió.

La societat no accepta la tristesa o que el dol duri molt. De seguida ens hem de tornar a sentir bé.

El que no hem de fer és enfonsar-nos en la misèria, però la tristesa s’ha de sentir. El millor que pot fer el teu entorn és respectar el teu estat i acompanyar-te: “Vine a fer una passejada; no passa res si no vols parlar, però vine”. Però no et poden obligar a sentir-te d’una altra manera perquè, quan hi ha grans pèrdues, el cervell sent una pèrdua d’energia i no pots estar alegre. És important conèixer com funciona el nostre cervell.

No ens coneixem prou?

És que gairebé no tenim temps per fer-ho. Hem creat un model de vida que ens deixa poc temps per reflexionar i atendre aquests senyals. Ens fa mal l’estómac i, en lloc de fer cas i aturar-nos, volem que ens donin un pastilla. Posem un pegat sobre el problema i no el solucionem. Estem molt acostumats a deixar en mans externes coses que ens corresponen, com la salut. De seguida anem al metge per processos que, amb un bon descans, una bona dieta, exercici i bons hàbits no provocarien patologies.

El cerebro feliz és el títol del llibre. Què és la felicitat per al cervell?

La felicitat és un procés subjectiu però per al cervell la felicitat és haver sobreviscut. Des que naixem, tots els recursos que posa el cervell són per a la supervivència de l’organisme i, si ho aconsegueix, és feliç. Després hi ha persones que per unes combinacions genètiques tenen més bona oïda o talent per a la música, per exemple. Quan jo sóc capaç de sobreviure i, a més, guanyar-me la vida amb una tendència innata, i en gaudeixo, el cervell és molt més feliç perquè a més de sobreviure estic potenciant el que porto de sèrie.

¿La felicitat, llavors, està vinculada a la realització professional?

Esclar. La realització professional vol dir que he desenvolupat totes les qualitats que he identificat de sèrie.

Però això també pot portar frustració quan no ho aconsegueixes.

Sempre hi ha un marge. Però en la mesura que sigui a prop d’alguna cosa que sigui significativa per a mi, seré feliç. Molta gent amb dots per a la música potser no són músics, però en fan un hobby o viuen en un entorn musical, o treballen en alguna cosa que hi té relació... A més, la felicitat també és una actitud.

I diu que s’aprèn.

S’ha d’aprendre a ser feliç perquè hi ha gent a qui li passen coses meravelloses cada dia i no ho valoren. Si sóc capaç de valorar-ho i donar-li significat, seré més feliç. La felicitat poden ser moltes coses: una decisió, un objectiu, un moment... Si em preguntes si s’ha de ser feliç? No. Però és una conseqüència natural de conèixer realment el teu cervell i donar-li tot el que li convé.

Quina és la gran font d’infelicitat?

Les nostres expectatives, sempre. Ens hem de posar expectatives perquè el cervell segueixi endavant però s’han d’anar ajustant. En la mesura que jo em sento gestor de la meva vida, no cal que arribi a tot el que podria haver fet, però si vaig aconseguint coses i em sento autònom, això també em dóna satisfacció.