Publicitat
Publicitat

El talp

Les 'jarchas' eren trossets de cançons en mossàrab sobre l'amor i el desamor

Martiritzem-nos!

Peineta de cinc punxes, peineta de purpurina, ulleres fosques i vestit de vellut: la Martirio en estat pur. La Martirio! Sí, ha cantat un parell de nits al Molino, dins del cicle Poco ruido y mucho duende , programat per la Mayte Martín. " Mucho telurismo hay aquí ", va dir abans d'arrencar, i va explicar que estava molt nerviosa i feliç d'estrenar-se en aquell lloc tan mític. Jo també m'hi estrenava, i la veritat és que li estava trobant un aire com de sala de festes de creuer però amb més puresa que em donava idees. Però sobre l'escenari ja sonava El Romance de la Rosa , amb lletra de García Lorca i música de Jarcha, el primer grup de la Martirio.

Les jarchas ! Eren aquells trossets de cançons en mossàrab enmig de composicions en àrab que, en veu de dona, cantaven a l'amor i, més habitualment, al desamor: "Què faré, mare? El meu amic és a la porta". Lírica popular, cançó d'anar a rentar la roba al riu, transmesa de mares a filles, amb el mateix gest amb què es passa el sabó o es pleguen els llençols. Veus de malcasades, de vídues i de joves per casar que esperen i desesperen, parlen i canten sobre aquesta passió que les corprèn i les supera, les anul·la o les catapulta. La mateixa veu de la copla que la Martirio versiona, posant-hi jazz i tango i bulería , per treure-li les tones de caspa que li van caure al damunt per culpa d'una dictadura, la mateixa veu de les dones que avui freguen terres, o van a l'hipermercat " en chándal y tacones, arreglá pero informal ", o a una reunió de consell de direcció, tant és. Converses de sauna de gimnàs, de feinejar a la cuina entre plats i cassoles, de festes en pijama. Versos de cançons que estan tan plens i tan buits de significat al mateix temps que poden ser pura poesia o un nom de grup del Facebook: " En vez de amarte menos, te quiero mucho más ", " Primero hay que saber sufrir, después amar, después partir, y al fin, andar sin pensamiento ".

I escric això quan només fa dos dies del vuit de març, el Dia de la Dona Treballadora, que per no ser, no és ni festiu, i me'n recordo del millor moment del concert, el més íntim: quan la Martirio, a mig cantar Ojos verdes , es va treure les ulleres, i ens va ensenyar els seus, d'ulls, tan prims com un fil de lluna, i la vam poder veure de debò, i ens van venir ganes de preguntar-li: "Què faré, mare? El meu amic és a la porta".

Més continguts de