Publicitat
Publicitat

REFREE L'AUDITORI. SALA 3 28 DE GENER CròNica Pop

Refree estrena en directe a Barcelona les cançons del seu nou disc 'Matilda'

Precisió i detall Al servei d'un pop complex

Durant els dos últims anys, Raül Fernandez s'ha fet un fart de tocar (amb la Mala Rodríguez, amb Sílvia Pérez Cruz, amb Josh Rouse), però des de la gira de presentació d' Els invertebrats (2007), el seu anterior treball, no ho havia fet al capdavant del seu projecte en solitari, Refree. En el marc del festival de cançó d'autor BarnaSants, que va començar dijous passat, Raül Fernandez va tornar a tocar divendres les cançons de Refree a casa seva en la presentació a la capital del seu nou disc, Matilda , publicat a finals del 2010 i considerat per la premsa especialitzada com un dels millors discos de l'any. Era només la segona cita de la gira de presentació de l'àlbum -l'havia estrenat en directe una setmana abans a València-, però la formació reunida per Fernandez (veu i guitarra), un quintet que comptava amb Xavi Lloses als teclats i l'acordió, Xema Fuertes al charango, el banjo i la guitarra, Cayo Bellveser al baix i Oriol Roca a la bateria, no va poder sonar millor.

I això que la música de Refree requereix precisió. Refree és un projecte de pop, però Raül Fernandez va més enllà de les convencions del gènere -repetició d'estrofa i tornada, instrumentació basada en guitarra, baix i bateria-, i la seva música presenta estructures complexes i fa girs inesperats, i inclou sons trobats i una àmplia paleta instrumental de cordes, percussions i fins i tot vents. És una música plena de detalls.

La gran incògnita de cara al concert a L'Auditori era de quina manera traslladaria Fernandez al directe el detallisme de Matilda , protagonista absolut del repertori. Només una de les cançons del disc en va quedar fora, i van completar el set un parell de temes de Nones (2003), quatre de La matrona (2005) i tres d' Els invertebrats (2007). Però l'arrencada del xou amb Senyor Beltrán ja va donar pistes de com funcionaria tot plegat. La cançó va incloure els sons trobats de l'original: interferències radiofòniques i el repic de les tecles d'una màquina d'escriure. Ara, eren sons frescos, acabats de trobar: Xavi Lloses va jugar amb una ràdio en directe i Oriol Roca va picar una carta a màquina. I aquesta mateixa tònica van anar seguint totes les cançons del concert.

Torpe va emfatitzar la música de fireta, cosa que va contrastar amb una bateria que amenaçava de trencar el ritme de vals amb traçuda pocatraça. I la sorollista arrencada d' Els veïns nudistes va ser espectacular. Els arranjaments dels discos de Refree, doncs, se suggerien, se'n conservava l'esperit però sense copiar-los al peu de la lletra. I d'aquesta manera Refree, d'una banda donava al públic una cosa nova, un valor afegit que justificava el preu de l'entrada -si el concert és idèntic al disc per què no quedar-se escoltant-lo a casa?-, i alhora era prou fidel als talls originals, de manera que ningú se sentís frustrat per culpa d'un abisme entre l'enregistrament i el directe.

Més continguts de