Publicitat
Publicitat

LA REFLEXIÓ DES DE LA DISTÀNCIA

Joves d'origen àrab I amazic expliquen com estan vivint l'onada de canvi

Revolta àrab vista des de l'altra riba

Quan Ben Ali, el dictador tunisià, va declarar el 2010 l'any de la joventut, no es podia imaginar fins a quin punt ho seria. La resposta al gest de Mohamed Bouazizi, el jove de Sidi Bouzid que es va immolar quan la policia el va humiliar i li va prendre la parada de venda ambulant de fruites amb què es guanyava la vida, va encendre la flama d'una onada històrica de canvi al Magrib i el Pròxim Orient. Milers de joves tunisians, i després egipcis, iemenites, de Bahrain, Líbia, el Marroc, Síria... han decidit agafar les regnes del seu futur, fer-se un lloc a la societat i escriure un nou capítol de la història.

Set de cada deu habitants dels països del Magrib i el Pròxim Orient tenen menys de 30 anys: una majoria silenciada, que no havia conegut cap altra cosa que dictadures corruptes en què no se'ls escoltava. I han dit prou. El seu moviment uneix reivindicacions econòmiques i polítiques que es poden resumir una paraula: dignitat.

Els joves catalans d'origen àrab i amazic han seguit els esdeveniments atentament i amb emoció: com els seus amics i familiars a l'altra banda del Mediterrani s'han enganxat a Facebook, internet i Al-Jazira per viure-ho minut a minut. I esperen que la revolta apropi els dos móns en què viuen.

No han viscut els grans esdeveniments històrics que van marcar les vides dels seus pares, però se senten més preparats, perquè tenen més formació i perquè són els fills d'un món globalitzat. Saben que portar les revolucions fins al final no és fàcil, però senten que passi el que passi, d'alguna manera ja han guanyat. Alguna cosa ha canviat dins el seu cap i això serà el més difícil d'esborrar, fins i tot a cop de bales i de gasos lacrimògens.

Amir Hamed (Egipte, 35 anys)

El germà d'Amir Hamed conserva una jaqueta tacada de sang, producte d'un tret que va ferir un manifestant a la plaça Tahrir del Caire. És un record material que serveix per il·lustrar un raig d'emocions. Va ser el seu germà qui el va mantenir informat del que passava al cor de la revolució egípcia. "Vaig experimentar alegria i por. Alegria per obrir un procés que no es podia ajornar més i por perquè sabia que Mubàrak era militar i pensava com a tal", recorda Hamed, que viu a Barcelona des de fa 11 anys. Des d'aquell 25 de gener, el cap d'aquest empresari ha estat més centrat en Egipte que en la botiga d'artesania que regenta.

Hamed recorda els dies que van canviar la història del seu país, sotmès als designis de Mubàrak durant 32 anys. "Ha estat una revolució de caps plens i no d'estómacs buits", detalla el vicepresident de la Casa Egípcia a Barcelona. I aprofundeix en aquest argument: "Els que van iniciar la revolta eren joves de classe mitjana i alta. No eren les persones que havien patit més, però sí les que més bé sabien què ens hi jugàvem".

S'obre una etapa de canvis a Egipte, assedegat d'un model democràtic. Hamed ha volgut viure-la en primera persona. Va viatjar al Caire per votar en el referèndum de les reformes constitucionals i té un discurs de futur. "Des que vaig néixer, no he conegut res més que Mubàrak. Ens falta cultura política. Per tant, la transició ha de ser pausada, però ferma", reflexiona l'empresari, que demana el suport d'Occident. "És el moment d'ajudar Egipte, perquè els joves que van fer la revolució tenen ganes d'arribar caminant fins a la Lluna, però necessiten suport", sentencia.

Abir Fekih (Tunísia, 34 anys)

El 14 de gener l'Abir va tenir el millor regal d'aniversari que podria haver imaginat: Zine El Abidine Ben Ali, el dictador que havia governat amb severitat el seu país durant 27 anys, es rendia a la revolta popular i abandonava el país d'amagat, com un lladre. Aquesta jove tunisiana viu a Barcelona, la ciutat que la va enamorar fa tres anys. Es dedica al turisme. "Abans m'avergonyia de ser tunisiana, però ara estic orgullosa del meu poble", diu amb un somriure als llavis i ensenya la bandera del seu país que porta a la bossa: "No m'hauria pensat mai que demanaria als periodistes que em fotografiessin amb la nostra bandera". Explica amb emoció que va poder viure l'inici de la revolta aquest Nadal, quan va anar a passar les vacances amb els seus pares a Douz, el poble del sud on va néixer. "Era allà quan Bouazizi es va cremar i vaig viure les primeres reaccions: era increïble veure com els joves, finalment, es despertaven i després d'haver estat sempre al marge reclamaven el seu lloc". Quan va tornar a Barcelona va seguir intensament tot el que passava. "Sort que tenia uns dies de festa, perquè no em podia concentrar. Ni dormia ni menjava: només estava pendent de Facebook, internet i Al-Jazira"

La revolució no està guanyada

És molt conscient que la revolució encara no està guanyada, perquè les forces del vell règim es resisteixen a perdre els privilegis. "El perill encara hi és: han canviat les cares però no el contingut el partit de Ben Ali, l'RCD, que està jugant un joc molt brut: el poble tunisià ha fet fora el dictador, però els que estan al poder encara pensen que se'l pot enganyar. Cal anar amb compte i continuar lluitant, no hi ha cap altra solució", afirma. Els ulls li brillen quan explica com l'exemple tunisià ha corregut com la pólvora a tot el Magrib i el Pròxim Orient: "El missatge és que si la gent vol es poden canviar les coses, com el « Yes, we can », però de veritat, no només un eslògan".

Leila Serra (Palestina, 22 anys)

Catalana, filla de mare palestina, des de ben petita viatjava cada estiu a Jordània, on la seva família, originària de Nablus, viu exiliada. Leila Serra ho relata així: "La meva implicació amb Palestina va néixer com una cosa natural: la meva mare sempre ha denunciat amb el seu art el que passava a Palestina i jo ho vaig voler descobrir per mi mateixa quan tenia 18 anys. Hi vaig anar per fer el treball de recerca de l'institut i allà se'm va despertar tot". Ara col·labora amb la Casa Palestina, i cada estiu viatja als territoris ocupats per participar en diversos projectes.

"Visc tot el que està passant amb molta emoció. Sempre dèiem que el món àrab necessitava una revolució social. I per fi ha arribat. Estic molt contenta perquè els pobles s'han aixecat i també perquè estan canviant la imatge estereotipada de l'àrab islamista, fanàtic, barbut, que vol el mal per a Occident. Veiem revolucions amb joves com nosaltres que demanen llibertat, dignitat i democràcia. La gent aquí s'adona que l'altre no és tan diferent com el pintaven. S'estan trencant les barreres de la por, la ignorància i els prejudicis".

Aquesta jove barcelonina espera que les revoltes obrin un escenari millor per als palestins: "Els règims àrabs sempre han estat en contra del palestins, però no els pobles, que han mostrat una solidaritat enorme: si ara s'arriba a consolidar la democràcia als països àrabs, espero que els nous governs també ens ajudin, perquè és el que els seus pobles volen". "A Palestina, les coses són molt complicades, perquè la gent s'ha de preocupar per menjar i per salvar la vida. El principal problema és l'ocupació israeliana i cal que tots els palestins s'uneixin per aconseguir la llibertat", afegeix.

Radouan Zahir (Marroc, 33 anys)

Una voluntat, un desig, una necessitat. Així resumeix Radouan Zahir la sacsejada que ha alterat el mapa polític dels països de la ribera sud del Mediterrani. "S'ha d'entendre el que està passant com un abans i un després", apunta aquest educador social amazic instal·lat a Sant Cugat, que va arribar a Catalu nya ara fa 11 anys, un cop superat un llarg trajecte en pastera. Zahir, que veu amb il·lusió un moviment transformador que es va encomanant, no s'ha desenganxat del telèfon per seguir les revoltes amb coneguts que l'han viscut sobre el terreny. Ell creu que aquesta és una bona oportunitat perquè el poble amazic es faci sentir, encara que al Marroc les protestes no hagin estat tan fructíferes com a Tunísia o Egipte.

Aficionat a la música -molt vàlida per canalitzar el missatge que vol transmetre-, aquest jove expressa en una cançó l'anhel de reformes profundes. "M'estic fregant les mans perquè ha arribat el moment de passar comptes", diu una de les lletres que ha escrit. Els amazics i els ciutadans del Marroc han comprovat com Mohamed VI anunciava esmenes constitucionals per respondre als moviments de protesta, tot i que Zahir no té clar que el missatge de democratització vagi més enllà de la voluntat del monarca de maquillar la seva imatge. Tanmateix, es mostra esperançat. "Ara s'estan cuinant les condicions del canvi i els amazics n'hem de ser protagonistes, però la gran feina començarà el dia que caigui el règim del Marroc, perquè ens tocarà construir un estat de dret, amb igualtat i llibertat, i no serà fàcil", raona Zahir.

L'hora dels joves

"Els nostres pares van viure transformacions importants, però nosaltres, els joves, hem nascut parlant de drets, aspirant a una benestar que no coneixíem, construint un escenari d'esperança. L'accés a la informació i el coneixement sempre són sinònim d'exigència, que és el que mou la nostra generació", raona aquest veí de Sant Cugat, que té dos germans i dues germanes que viuen al Marroc. A ell, un jove amb esperit crític, l'irrita que el monarca hagi esperat a les revoltes d'estats veïns per proposar una descentralització de poder. "Per què ha esperat fins ara per anunciar canvis?", es lamenta Zahir.

Més continguts de