Winnie Byanyima: “Sóc una nòmada de la justícia social”

Beu un cafè calent -de comerç just, per descomptat- que se li refredarà a les mans mentre parla amb una cadència lenta. Winnie Byanyima va néixer el 1959 a Uganda i amb 17 anys va arribar com a refugiada al Regne Unit, on es va graduar en enginyeria aeronàutica, tot i que la seva carrera, més que en l’espai, s’ha centrat en la Terra, en la lluita per la igualtat. Durant tres legislatures va ocupar escó de diputada al Parlament del seu país natal, i el 1985 va ser una de les signants dels acords de pau ugandesos que van posar fi a la guerra civil. A l’ONU ha ocupat càrrecs sobre qüestions relacionades amb el canvi climàtic o la dona. Fa unes setmanes va assistir a la celebració a Barcelona dels 60 anys de la branca espanyola d’Oxfam, l’ONG que dirigeix des del 2013.

Quina és la seva història de refugiada de mitjans dels 70?

Estudiava a la Universitat d’Uganda i la situació es va complicar tant que la meva mare va decidir que havia d’anar-me’n a Londres. Hi vaig anar tota sola, després de passar per Kènia, on un amic ens havia aconseguit un passaport de manera il·legal, i després que la meva mare aconseguís 300 dòlars en el mercat negre.

No sembla la millor manera.

A l’aeroport em van dir que els 100 dòlars que havia volgut canviar eren falsos i em van portar davant d’un policia molt alt. Recordo que em vaig posar a plorar quan em va dir que era un delicte castigat amb set anys de presó, però es va compadir. “Et crec”, em va dir. Imagina com va ser el meu primer dia al Regne Unit. El policia va confiar en mi, tot i que havia transgredit la llei.

S’imagina què li hauria passat ara?

No, no. Ara m’haurien deportat o enviat a la presó. I això que quan vaig arribar-hi hi havia molts aldarulls racistes al carrer. Només podia pensar que per fi estava segura, que la meva vida no corria perill. Això és el més important per a un refugiat, i per això els hem d’obrir les portes.

Què ens ha passat a Europa perquè ara els tanquem les portes?

Els europeus heu oblidat que fa uns anys us van ajudar, que vau emigrar. El que ha passat és que ha triomfat la ideologia egoista del liberalisme, que posa l’individu per davant de la societat, amb empreses que només pensen en els beneficis. Els països rics esteu més amoïnats a protegir l’alt nivell de vida que a ajudar.

La lliçó la donen els pobres.

El 86% dels refugiats viuen en països subdesenvolupats. El meu continent, el més pobre del món, acull un 25% dels refugiats; el meu país en té un milió. Al Líban, una de cada cinc persones és un refugiat sirià. A Oxfam hem proposat que els països europeus acullin almenys un 10% dels refugiats de Síria. Sí que hi ha països que responen, com Alemanya, però és inacceptable el que està passant.

A Merkel això li passa factura.

El lideratge demana de vegades que et posis en contra de la teva gent per dir que s’equivoquen.

La desigualtat és el gran desafiament del món?

La desigualtat és la conseqüència del gran fracàs d’un sistema que només beneficia les elits. Amb la crisi financera els governs han ordenat salvar els bancs i a la gent els ha tocat l’austeritat, les retallades i el patiment. Cal que la democràcia i els governs tornin a servir la gent.

Li molesta la caritat?

El món ric necessita un canvi de mentalitat. Oxfam som un moviment que lluita contra les causes nocives d’un sistema en què els refugiats són només un símptoma. Sé que la caritat no és la solució per treure la gent de la pobresa, calen reformes estructurals.

Vostè que deu viatjar molt, què hi veu en aquest món d’avui?

El que veig és que la gent no confia en els seus governs.

I en les ONG, hi confiem?

En una enquesta, la ciutadania donava la puntuació més baixa a les institucions polítiques i monetàries que governen el món, i pel que fa a les ONG, tot i que ens valoren més, el suport ha anat caient al llarg dels anys perquè es van dedicant a fer la feina dels governs. És important construir escoles i pous i donar sanitat, però crec que les ONG han d’ajudar la ciutadania a tenir veu perquè puguin parlar amb els seus governants i reclamar-los serveis bàsics. La gent ha de veure que som diferents que els governs. Una cosa curiosa que cal tenir en compte és que els pobres hi confien menys, i llavors no voten o voten als radicals.

Vostè va ser revolucionària al costat de Yoweri Museveni, ara denunciat per abusos de poder.

Sí, érem companys d’una lluita per derrocar una dictadura terrible i aconseguir per al nostre país una democràcia, amb lleis i llibertats, però ara jo no el reconec. El meu marit [Kizza Besigye] és el líder de l’oposició a Uganda i no té una vida fàcil.

Què hi feia?

Vaig exercir molts papers, sempre en diplomàcia internacional, activitat política, mai combatent.

Si tots els africans en la diàspora poguessin o volguessin tornar, la realitat africana seria una altra.

Sóc aquí perquè sóc una nòmada de la justícia social, però sé que un dia tornaré a Uganda.