Publicitat
Publicitat

Cafè i diari

Una muntanya de pàgines escrites ens paralitza

El que diuen Ricky Gervais, Obama i Sòcrates

Durant segles, a Europa vam ser capaços de construir catedrals sense fer servir gaires papers. Els coneixements necessaris per aixecar-les passaven de mestres a aprenents i no quedaven escrits enlloc. Podria avui una colla d'enginyers construir un avió de passatgers fent servir només coneixements rebuts oralment? Era més fàcil construir catedrals llavors que jumbos ara? Ho dubto. Però passa que ens hem acostumat a fer-ho tot per escrit. I si això resulta justificable quan es tracta de preservar un saber tècnic, trobo que ja és més qüestionable en el cas de la cultura.

Llegim massa i, a més, creiem que no ho fem prou. Hem heretat una muntanya immensa de pàgines escrites que ens intimida i paralitza. Ens cau al damunt una bola creixent de paperassa. Patim un embafament crònic de lletra impresa i resulta sensat fer com fa la majoria que es desentén de la cultura. És una decisió higiènica. No és sa viure carregant la culpa de no haver llegit prou. Avui resulta una feina titànica escalar fins a un punt prou elevat per poder mirar cara a cara la nostra herència cultural. El coneixement, més que un plaer o una arma, és un gòlem que ens humilia.

És grotesc. I els causants som nosaltres i la nostra mania absurda d'imprimir i col·leccionar. Tot el que hem llegit, ¿ho sabem? Crec que no. I qualsevol que hagi fet classes sap la diferència enorme que hi ha entre allò que t'empasses alegrement llegint escarxofat i allò mateix quan ho has d'explicar a algú que et pot fer tres preguntes elementals i desmuntar-t'ho tot. Sòcrates no va escriure mai, odiava l'escriptura. Mata l'ànima de les paraules. Sense una actitud que les emmarqui, les paraules escrites queden mortes, fòssils en la seva literalitat. En canvi, quan parlem la polisèmia és ostensiblement ineludible i, per tant, la ironia. Però avancem en la direcció correcta. La cultura va recobrant, feliçment, la seva oralitat primigènia, el seu humor constitutiu. I n'hem vist dos exemples fantàstics. L'un és la històrica roda de premsa conjunta d'Obama i Hu Jintao, en què es van fer retrets mutus sense perdre el somriure. L'altre, la vidriòlica col·lecció d'acudits que Ricky Gervais va descarregar sobre les estrelles de Hollywood. Ara que, en lloc d'escriure un article, potser hauria de trobar la manera de dir tot això als assistents d'un sopar de premis literaris.

Més continguts de