Publicitat
Publicitat

RELIGIÓ

Dones, homosexuals i divorciats cristians reivindiquen el seu lloc a l'Església

"Ser gai no és pecat"

Acolliment és el que buscava Àngel Llorent quan va sortir de l'armari. En canvi, la resposta de l'Església, en aquest cas l'evangèlica, va ser intentar curar la seva homosexualitat. Hi ha molts gais cristians que han de viure la seva sexualitat en la clandestinitat. Només un exemple: a l'Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya, de la qual l'Àngel és expresident, hi ha menys d'una trentena d'afiliats. En canvi, la llista de correu té al voltant de 3.000 subscriptors. "Encara hi ha por. Molts han deixat de venir perquè treballen en àmbits religiosos i temen que se n'assabentin i siguin expulsats", explica. Parla de capellans, professors i treballadors de col·legis i hospitals catòlics i altres entitats vinculades a l'Església.

"Ser gai i cristià no és incompatible", diu. Però arribar fins aquí no ha estat fàcil. Tot i que no sempre ha estat comprès, Àngel Llorent no ha volgut renunciar a la seva espiritualitat i perquè la seva homosexualitat pogués ser acceptada ha hagut de recórrer un llarg camí des de l'Església catòlica, passant per l'evangèlica, i fins a arribar a la branca més progressista de la protestant. Durant 20 anys va haver de viure pràcticament com a cèlibe per ser acceptat dins de l'Església catòlica, primer, i a l'evangèlica, després. Fins i tot va anar a teràpia de reorientació sexual. Fins que es va adonar que ser gai no és ni un pecat ni una malaltia i va trobar el seu lloc en l'Església protestant. Mai, però, va dubtar de la seva fe. "El tema espiritual el tenia molt clar. El missatge de l'Evangeli és bo i actual. El problema és de les jerarquies de les Esglésies i la interpretació que fan del missatge, i no pas jo". En l'actualitat, és diaca en l'Església protestant.

Divorciats sense dret a casar-se

Les famílies estan canviant i els nous models avancen amb força. Cristians divorciats i homosexuals reclamen el seu lloc, tot i que encara xoquen amb la jerarquia eclesiàstica. Des del Papa Benet XVI defensant la família tradicional fins a les més recents i polèmiques declaracions de l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, que va dir que els "comportaments" homosexuals "no són adequats ni per a la persona ni per a la societat".

"L'Església s'ha de modernitzar per acollir altres formes de família. El missatge de Jesús és d'amor. Tota la resta ha vingut afegida". Ho diu Luisma Martínez, a qui un divorci va trastocar per partida doble. Primer, per la sensació de "vertigen" que provoca qualsevol separació i, segon, perquè ell, cristià practicant, es va casar convençut que el matrimoni era per a tota la vida. Ja superat el tràngol, va conèixer la Laura a la parròquia del seu barri. S'estimen. Participen activament a la parròquia. Porten grups de catequesi i van a missa els diumenges. En canvi, l'Església catòlica no els deixa casar perquè són divorciats. Fa gairebé dos anys ho van fer per la via civil. "Ens sap greu perquè ens hi deixem moltes hores a la parròquia i després l'Església no ens accepta en un moment tan important". No és el cas de la parròquia de Navas, de la qual formen part. Allà van celebrar, amb la complicitat del mossèn, una cerimònia que ells anomenen "d'acció de gràcies" i amb la qual van deixar constància del seu compromís. "Molts divorciats participen en les parròquies però no els deixen casar. És una hipocresia", argumenta Montserrat Biosca, presidenta del Col·lectiu de Dones en l'Església.

Montserrat Batlle, catòlica practicant, es resisteix a divorciar-se malgrat que fa més de vint anys que està separada del seu marit. La idea del matrimoni indissoluble continua gravada al seu inconscient. "Si no m'hagués separat, ara seria morta", diu. Presideix l'Associació Cristiana de Separats i Divorciats i treballa al convent dels dominics de Barcelona. "A l'associació hi ha gent que ha refet la seva vida amb una altra parella i els dominics els donen la seva benedicció, no són tancats", diu. Gerard Guerra és prevere salesià. Explica que "l'acolliment de la comunitat cristiana hi és, però a la jerarquia li costa obrir-se perquè és una estructura rígida".

Ell n'és un exemple. Va oficiar la celebració del Luisma i la Laura. "Si l'essència del sacrament del matrimoni és l'amor, no entenc per què no es pot fer una celebració. I encara més si són persones que coneixes i has acompanyat", explica. ¿I si hagués estat una parella gai? "Igual. Sens dubte!", diu. Creu que temes com el divorci, l'ordenació de la dona i l'homosexualitat s'haurien de revisar: "Perquè no sé si tenen a veure amb l'Evangeli". Reconeix que l'homosexualitat es manifesta a l'Església de maneres molt diferents. "Hi ha qui s'integra sense fer soroll, qui crea associacions, qui opta per una actitud bel·ligerant i qui renuncia a la fe. I també hi ha capellans que tenen relacions de parella", diu. Està convençut que l'Església catòlica "normalitzarà" la sexualitat. El fet que accepti capellans protestants casats "ja és una escletxa en el mur". "Costarà -diu- però s'avançarà".

Més continguts de