Els infants europeus i africans anhelen el mateix

CasablancaÀrea de servei Porta Catalana. 3 de la matinada. Trajecte: París-Mboumba, al bell mig del Senegal, on se celebra el festival de teatre, música i dansa Sahel Ouvert. De quatre cotxes atrotinats en surten vuit persones. L’atemptat del mes de novembre passat a París ha dissuadit molts dels participants. D’altres pensem que és precisament ara quan és més necessari facilitar el diàleg. L’objectiu de la caravana és comprovar que els nens europeus i africans tenen aspiracions semblants i que el seu dia a dia no és tan diferent. El reportatge va començar als instituts de París. Es faran les mateixes preguntes als nens d’escoles marroquines, mauritanes i senegaleses per on passarà la caravana per compartir dubtes i anhels.

Els vells cotxes carranquegen i els llargs trams ens proporcionen un espai d’intimitat. L’experiència humana de cadascú també forma part del projecte. Així vaig coneixent l’Alexis, l’artífex de la caravana, que ja ha fet aquest trajecte deu cops; la Julie, realitzadora del reportatge; la Clémence, animadora sociocultural amb el seu acordió; l’Oshid, la jove índia estudiant a Lió; el Lhadgar, un algerià mag de la mecànica; l’antropòleg Mattieu; la Véro, el Max i el Jean Baptiste, estudiants de turisme solidari a la Sorbona; l’Assane, un tuareg encantador que ens convida a un tagín a casa seva, i un autoestopista marejat que creua l’Atles amb nosaltres per lliurar el seu currículum a Marràqueix.

Parlar set idiomes

A l’escola Lakhdara, en un barri industrial prop de Casablanca, els nens són al pati. Ens empaiten, es volen fer fotos, pregunten, riuen. L’alegria d’aquestes criatures em recorda l’ambient de les escoles índies que he visitat. Les aules són senzilles però acollidores. Cantem una cançó senegalesa, leitmotiv de la caravana. S’hi afegeixen de seguida. La Julie realitza el reportatge amb els nens i la jove Kaoutar, que parla set idiomes, ens tradueix les respostes de l’àrab. El discurs de la Sofia és serè, directe i de respostes llargues. Manté la mirada fixa a càmera i juga amb unes mans dibuixades amb henna. De gran vol ser metge. El Zacaria és el més jove i rialler. A mesura que va agafant confiança, el seu àrab resulta menys sincopat. Voldrà ser artista i és conscient que per aconseguir-ho haurà d’anar a la universitat. D’altres també voldran continuar els seus estudis i molts voldran ser professors, una vocació molt preuada en el món àrab.

Molt diferent és l’acollida de l’escola Mamoun Oulad Said, a la part tuareg del Marroc, on la cinquantena de criatures ens esperen asseguts ordenadament al pati davant el pal amb la bandera del Marroc descolorida però ben alta. Un nen i una nena ens llegeixen un discurs que sona institucional. Cantem la cançó senegalesa, però aquest cop, tot i estar molt atents, no ens segueixen. Hi tornem i finalment la naturalesa infantil s’imposa. La Julie, càmera en mà, fa les preguntes. Però Wahbi Salem, el director de l’escola, els apunta les respostes a la pissarra de l’aula. Poca espontaneïtat però la mateixa consciència de privilegi de ser escolaritzats que els atorga un aplom i una dignitat de persona gran.

Tornada a Barcelona

La caravana seguirà per escoles de Dakhla, Nouakchott, Saint-Louis i finalment Mboumba, però jo he de tornar a les meves classes a Barcelona. M’agradaria compartir aquesta experiència amb els meus alumnes. Ens acomiadem de matinada a les portes del Sàhara. Escolto com s’allunya l’espeternec dels seus motors que ara em sona a música i començo a creure en les utopies. Insha’Allah!