Publicitat
Publicitat

"A prendre vent, anorèxia!"

L'anorèxia de Maria Tort Esteller és història. Té 20 anys, estudia musicologia a la UAB, toca la trompeta amb la Cobla Rambles i ha posat tant el peu al coll a la malaltia, que ara és ella qui ajuda altres noies que la pateixen. La Maria tenia 14 anys quan els seus pares la van ingressar a l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, on va passar cinc setmanes. Els pares i la germana, l'Aïda, la veien només dues hores a la tarda, i podien trucar-li per telèfon a les dotze en punt. Cap més contacte.

Tot va començar, segons explica la mare, l'Antònia, el dia que va tornar de les colònies d'estiu "dient que es volia aprimar una mica, perquè estava massa grassa". Al principi, ho van veure normal, i fins i tot van anar junts al pediatra per veure si podien aconseguir que rebaixés dos o tres quilos. "La Maria sempre ha estat una noia de constitució forta, tot múscul, i vam pensar que per dos o tres quilos no passava res". "Jo ho vaig veure normal", diu el pare, l'Isidre. Però l'Antònia va sospitar que alguna cosa no anava bé des del primer dia que la Maria va pronunciar la frase. L'Isidre reconeix que ell va ser un dels últims que va acabar acceptant que la Maria estava malalta.

A partir d'aquí, tot es va precipitar. "Em tremolaven les cames quan la sentia que tornava de l'institut, perquè sabia que no li agradaria res del que li havia preparat per dinar", recorda la mare. Un dia, la Maria va arribar a colar un plat de mongeta tendra perquè hi havia oli d'oliva: el volia sense cap tipus de greix. I així, a cada àpat. A més, començava a fer sobreesforços esportius. Després dels entrenaments de bàsquet, corria per Igualada, feia moltes abdominals i pujava i baixava escales. Tot el que fos per cremar calories. La mare patia, el pare no hi veia el què i la germana gran, l'Aïda, que feia batxillerat, estava més pendent dels seus estudis.

Detecció a temps

Va arribar el dia en què la Maria va deixar de beure aigua i mantenia discussions fortes pel menjar, fins al punt que amenaçava de llançar-se pel balcó. Tots es van adonar que allò no era normal i van anar a l'Hospital Sant Joan de Déu, on va ingressar. Tot i que, per pes, no perillava -perquè pesava 52 quilos-, el perill era la seva actitud. "Algun dia, pel seu comportament de desobediència, la van arribar a lligar", diu l'Antònia. A l'hospital es va recuperar. "Els metges ens van dir que va ser relativament fàcil perquè l'havien agafat molt a temps".

La Maria és ara una noia feliç i conscient del que li va passar. Quan la mare es pregunta el perquè, s'agafa als arguments que li van donar els psiquiatres de l'hospital. Sempre hi ha un conjunt de causes. Una autoestima baixa, conflictes amb amigues, massa exigència amb ella mateixa i l'arribada d'un altre nét quan fins llavors ella era la més petita. Tant l'Isidre com l'Antònia agraeixen l'ajut de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB), a la qual van recórrer, i que els va servir per conèixer altres casos i saber com funcionava la malaltia. "Vaig saber que, per exemple, es podia convertir en crònica", diu l'Antònia. "També ens van dir que havíem tingut sort perquè la Maria era una menor", ja que els fills majors d'edat es poden oposar a la voluntat dels pares de portar-los a l'hospital.

Fa sis anys de tot plegat i la Maria ara només pensa a acabar els seus estudis, seguir tocant la trompeta i explicar, tant com faci falta, que l'anorèxia es pot curar.

Més continguts de