Publicitat
Publicitat

Vicky Peña i Roberto Álamo: el gran duo de Tennessee Williams

El tramvia de Mario Gas fa una parada al teatre Tívoli

Mario Gas aterra avui al programa del Grec amb Un tranvía llamado deseo , de Tennessee Williams. Ja ha passat pel Teatro Español de Madrid, i es podrà veure al Tívoli de Barcelona fins al 31 de juliol.

"Mentre quedin actors que sàpiguen interpretar les seves obres, Tennessee Williams no morirà mai". La idea és del dramaturg Arthur Miller, però ja fa una pila d'anys que Mario Gas s'ha apropiat de la sentència. El 1995 va dirigir Amparo Soler Leal i Francesc Orella a El zoo de cristal , "el gresol de tot el teatre de Williams", en paraules de Gas. Poc després va estampar els noms de Carmelo Gómez i Aitana Sánchez-Gijón al cartell de La gata sobre el tejado de zinc .

Ara, amb Un tranvía llamado deseo , ha tornat a reclutar un càsting de pri-mera per assegurar-se que l'èxit serà demolidor. Ariadna Gil i Roberto Álamo interpreten el matrimoni Ko walski, i Àlex Casanovas, l'abnegat Mitch. L'estrella del simposi és Vicky Peña, que encarna Blanche du Bois, el personatge femení més cobejat per totes les actrius del món des que va sortir de la ploma de l'autor de Mississipí l'any 1948. No es pot negar que el director del Teatro Español sap jugar les seves cartes.

Malauradament, no n'hi ha prou amb un repartiment de luxe. Gas es trobava davant d'un repte molt més complicat. Aquesta és, probablement, l'obra més explotada, representada i parodiada del segle XX. Elia Kazan va trigar només tres anys a portar-la al cinema, i va condemnar els noms de Stanley i Blanche a arrossegar els rostres de Marlon Brando i Vivien Leigh durant molt de temps. Pocs dels valents que des d'aleshores s'han atrevit a perpetrar el text han aconseguit defugir els dictats de l'Actors Studio. Però Mario Gas ha lluitat per establir un nou precedent. "Sempre m'ha molestat aquesta hiperactivitat dels objectes del cinema i el teatre americans -explica-. L'actor és un atleta afectiu, i la seva missió és arribar al públic i treure la fera que du a dins. No pot ser que no pari d'aixafar llaunes de cervesa". Aquest cop, Stanley no s'estripa la camisa.

El mestre ha desafiat la tradició, i de moment sembla que no ha patinat. L'espectacle es va presentar a Santander el novembre del 2010, i va sortir airós de la seva temporada a l'Español. Aquest vespre s'estrena al teatre Tívoli de Barcelona, dins del programa del Grec, i aguantarà en cartell fins al 31 de juliol. "No vull atraure el públic dient que he fet una versió nova d' Un tranvía llamado deseo . Jo sento un gran respecte per Tennessee Williams, i aquesta obra és contemporània sense necessitat d'afegir-hi res. El que jo proposo és una manera de veure-la: la meva", diu Gas.

La bondat d'un desconegut

La biografia de Williams és una de les més turmentoses i melancòliques del segle XX, especialment després de la mort de Frank Merlo, amb qui va compartir més de 14 anys d'idil·li amorós. "Les obres de Williams són molt més que les relacions clíniques dels seus personatges -diu Gas-. És un autor que escriu amb la pell cremada, ardent, i que s'exposa en carn viva a cada escena". Merlo no va ser l'única tragèdia de la seva vida. Als anys 30, la seva germana es va sotmetre a teràpies d'electroxocs i altres tortures, i finalment li van haver de prac- ticar una lobotomia prefrontal. D'aquesta experiència va néixer Blanche, una preciositat alcohòlica, trastocada i tan maltractada per la vida que no va tenir més remei que dipositar tota la seva confiança en la bondat d'un desconegut.

Més continguts de