“Al principi del ‘Polònia’ la gent ens deia: «Us fotran al carrer!»”

BarcelonaEl primer que arriba a la redacció de l’ARA és el Queco Novell. “¿On és el Toni?”, pregunta sorprès de ser el primer. Deu minuts més tard arriba el Toni Soler amb cara de pomes agres perquè té la moto avariada. No saben ben bé què han de fer, però davant de la càmera no saben callar.

Toni Soler. Des que vam començar a fer de periodistes seriosos volíem fer humor. En l’autobús de campanya del PSC, quan el candidat era Raimon Obiols, ja ens ajuntàvem els gamberrets al final per fer imitacions i riure. Jo mirava els Spitting image, que feien a La 2, i pensava: “Si això ho poguéssim fer aquí...” Però ni nosaltres érem a la tele ni la política catalana estava en condicions de ser parodiada.

Queco Novell. Al contrari, la política catalana era un desert. El súmmum era la inauguració d’un pavelló per part del conseller d’Agricultura.

T.S. Però només nosaltres sabíem com es deien els consellers. Ningú ho sabia! Amb això hi hem ajudat.

Q.N. I hem tingut la sort de viure els 10 anys més convulsos, divertits, i dragonkhanescos de la política catalana. Hem viscut de tot.

T.S. Quan vam començar, el febrer del 2006, aquí hi havia el tripartit de Maragall, sense Carod i amb Mas de cap de l’oposició, i a Madrid Zapatero amb Rajoy a l’oposició. I tu tenies molta feina perquè feies de Maragall, de Zapatero i de Rajoy.

Q.N. A l’inici necessitàvem molts personatges. I dèiem: “Hem de fer aquest, hem de fer aquell!” I hi va haver un moment que jo en feia deu.

T.S. I tots els imitadors que venien feien futbolistes, perquè el gran imitador del moment era l’Arús, o personatges del cor. Fer el programa sense tornar-nos bojos ens va costar un any o dos ben bé. Ara, al principi tot era molt tendre i a poc a poc vam anar apujant el llistó.

Q.N. Tots teníem sentit comú, i fèiem broma del que es podia fer broma, però sense posar-nos límits.

T.S. Al primer esquetx sortia el Pasqual Maragall dient: “El meu govern és una merda”. I això va servir per marcar territori. Recordo que el primer any la gent ens deia: “Us fotran al carrer!” I jo responia que no, que teníem molta audiència. Potser el director de TV3 tenia alguna trucada però tot va anar molt rodat.

Q.N. Jo recordo quan dèiem “Hem de dir això”, i fer-ho, i després estar a casa mirant el programa i pensant ai ai ai ai quan apareixia el gag. I després no passava res. En aquell moment tenia bastant de mèrit la imitació del rei que feia el Toni Albà, que ja venia del Set de nit.

T.S. Ara no hi ha res menys heroic que fer paròdia de la família reial. És més problemàtic tot el que té a veure amb el políticament correcte.

Q.N. Quan ens diuen a Twitter que ens hem ficat amb aquest col·lectiu o aquella minoria ètnica...

T.S. També tenim una funció pedagògica. Un dels meus esquetxos preferits és aquell en què la Generalitat negocia amb Madrid que li donin una merda punxada en un pal. I després totes les autonomies en volen una igual! No hi ha millor manera d’explicar el cafè per a tothom.

Q.N. Cal dir que els polítics ho han encaixat bé. Només dos o tres ens han dit: “No em fa ni punyetera gràcia el programa ni la meva imitació”. Jo per la meva banda he procurat no tenir relació amb els imitats.

T.S. A un polític que volia sortir al Polònia li vaig dir: “Agafarem tots els teus defectes i els ampliarem”. Per tant, han d’entrar en el joc. Mira que he fet coses a la vida però ara ja tinc clar que el Polònia és el projecte de la meva vida. I no m’ho esperava. I espero que el format sigui prou sòlid per continuar sense nosaltres.

Q.N. Sí, i així els podríem criticar: “No en teniu ni p... idea!”