Del mal humor de Churchill a l’escarni de Thatcher a l’urinari

LondresNo és polític però és humor: sàtira social. Per a molts, l’origen contemporani de la tradició pot ser Wodehouse o Evelyn Waugh i Decline and fall (Decadència i caiguda) o Scoop (Notícia bomba), l’última sobre els lletjos costums del nois de Fleet Street. O més enrere, Dickens, ple d’humor. Esclar que, encara uns quants segles abans, cal parlar de Shakespeare. De fet, sigui en la literatura, en l’acudit de diari o en la cançó, els britànics -i tothom- han utilitzat la ironia i la sàtira com una eina de defensa i crítica davant del poder.

Fins als anys 50, la censura va fer que la riallada i l’escarni fossin poc freqüents en els grans mitjans de comunicació de masses del segle XX. No ho eren ni al cinema ni, posteriorment, a la televisió. El British Film Institut va programar una exposició i un cicle de conferències fa anys sobre la matèria.

En aquella mostra es parlava, per exemple, d’una pel·lícula que va fer enfurismar el mateix Churchill, Life and death of Colonel Blimp, del 1943, com si fos el pecat original, el principi de tots els mals o, més ben dit, de tots els somriures. Va ser poc entesa. I és que, sens dubte, fer broma de l’alt comandament de l’exèrcit en plena Segona Guerra Mundial era molt arriscat.

Van haver de passar quatre dècades perquè el gag més brutal, i que encara més recorden els ciutadans de les Illes d’una certa edat, del famós Spitting image (1984-1996; el xou es va deixar d’emetre fa vint anys) fos acceptat sense que s’organitzés cap motí enlloc. El titella de Margaret Thatcher entrava en un urinari d’homes -de gentlemen, de fet- i es disposava a pixar com si fos un més dels cavallers que allí ho feien: contra la paret. La resta de titelles, que representaven membres del govern i honorables de l’oposició, quedaven astorats pels atributs de la Dama de Ferro, que empetitien els propis. No es veia res, esclar. Perquè la imaginació -i el context que l’atia i amb què juga l’humorista, aleshores el d’un thatcherisme desfermat: revolta dels miners o la insurrecció de la Poll Tax- sempre és molt més poderosa que la mateixa realitat.

Churchill, enfurismat

Però no tot són flors i violes. Perquè entre la histèria de Churchill per la mofa del coronel Blimp i la ridiculització oberta i sense entrebancs de la classe política -inclosa la família reial britànica en ple- de l’ Spitting image, a començaments dels anys 60 la BBC va ser pressionada fins al límit perquè suprimís la sàtira That was the week that was.

El principi era el mateix: l’autoritat sempre és motiu de burla. La raó oficial de la cancel·lació, després de dues temporades d’èxit, és que el 1964 era any d’eleccions i l’objectivitat de la Corporació podria veure’s compromesa si continuava la conya.

‘Sí, ministre’

Un altre clàssic de l’humor polític britànic, emès per TV3 durant els anys inicials de la cadena, va ser Sí, ministre. El plantejament era de sitcom i tenia l’origen en una producció de BBC Radio, dels anys 60 i 70, que es deia The men from the ministry. El públic més fidel potser recorda un gag de Sí, ministre en què el membre del govern tancava la porta que comunicava el seu despatx amb el del secretari per impedir que hi accedís. El secretari, que necessita el ministre com l’aigua de pluja o l’oxigen per respirar, escalava la façana de l’edifici per accedir a les dependències de l’amo, que també és la seva víctima.

Perquè Sí, ministre -i després la seqüela, Sí, primer ministre - no és una baralla entre desiguals. Ho és entre iguals que es necessiten i s’alimenten mútuament. De vegades acaba en empat o bé amb la victòria d’un dels dos protagonistes. No hi ha supremacia. Només riallades.

Ara no hi ha programes equiparables a aquells a la televisió britànica. Però sí que hi ha humor polític. Amb comediants tipus talk show. Molt més agressius, potser. El límit és que no hi ha límit més enllà del bon gust. Però si la sàtira no fereix, no ho és. I si no hi ha perjudicats, és un fracàs. El dany de les ferides i la subtilesa són els indicadors de la qualitat, juntament, esclar, amb el volum de les riallades.