Diputacions: un sigil·lós contrapoder en retrocés (però encara cobejat)

EL PATI DESCOBERTLes diputacions provincials han sigut, des del restabliment de la democràcia, un poder a l’ombra a cavall entre els municipis i les autonomies. Considerades com a administració local, amb competències principalment de gestió administrativa i de col·laboració amb els municipis, el seu elevat pressupost i les seves tasques sovint difuses han generat controvèrsia, més encara en temps d’austeritat.

Malgrat la percepció compartida entre partits -sobretot entre els més petits, que no se n’han vist tan directament beneficiats- i entre la ciutadania, sobre el funcionament inadequat d’aquestes institucions i la seva necessària transformació -o fins i tot abolició-, el cert és que no s’ha arribat a abordar mai cap reforma en profunditat. A aquest immobilisme hi ha contribuït el fet que les diputacions provincials estiguin incloses en l’article 141 de la mateixa Constitució espanyola.

La fallida província única

Precisament l’obligatorietat de l’existència d’aquests òrgans supramunicipals és el que va portar ja l’any 1987 el Parlament a votar a favor de la conversió de Catalunya en una província única i, després d’aquest intent fallit, a la substitució de les províncies per vegueries. Dins del catalanisme, hi ha cert consens a creure que la divisió provincial no s’adequa a les característiques del territori. L’Estatut del 2006 ja preveu la divisió del país en vegueries, però la falta d’acord entre els partits catalans i la necessitat que el canvi sigui aprovat a través d’una llei orgànica a les Corts espanyoles n’han impedit l’aplicació.

Molt rarament la diputació apareix en primera línia mediàtica. Això i els elevats recursos de què sempre han disposat han fet que siguin històricament una eina de poder i de col·locació de càrrecs, molt utilitzada per les dues formacions que, de manera pràcticament en exclusiva, han governat les diputacions catalanes en les darreres tres dècades. Tant el PSC, a la de Barcelona, com CiU a les de Lleida, Tarragona i Girona, han pogut situar dins de l’organigrama persones de confiança i polítics sense càrrec. La resta dels partits -en menor mesura- també ho han pogut fer gràcies als habituals acords de govern. Durant els darrers 20 anys, només la meitat dels governs han comptat amb la majoria absoluta dels diputats provincials, la qual cosa ha fet imprescindibles el pactes.

Les diputacions també han jugat un important paper de contrapoder a la Generalitat. Això ha estat històricament així en el cas de la Diputació de Barcelona, governada des dels inicis de la democràcia i fins al 2011 pel PSC i que actuava com a força de contenció dels governs de Jordi Pujol. També ho van ser en bona mesura les diputacions de Lleida, Girona i Tarragona -controlades tradicionalment per CiU- durant els governs socialistes de Pasqual Maragall i de José Montilla. Això es va atenuar lleugerament arran dels acords entre el PSC i ERC, que van permetre als republicans ostentar la presidència de les diputacions de Lleida i de Girona entre el 2007 i el 2011. Els últims quatre anys, amb Artur Mas al Palau de la Generalitat i Salvador Esteve -també de CiU- a la presidència de la Diputació de Barcelona, han estat temps de col·laboració institucional.

El nombre de representants que cada partit obté a les diputacions surt de la suma dels vots que el partit obté a la demarcació. Només CiU, el PSC, ERC, el PP i ICV-EUiA hi han pogut tenir representants. A les formacions petites els és més difícil entrar-hi, no només pel baix suport electoral que reben a les urnes, sinó especialment perquè es presenten en pocs municipis.

Dificultats per als partits petits

A les eleccions municipals del 24 de maig és possible que algun partit més obtingui representació, especialment a Barcelona. Uns bons resultats de C’s a la capital catalana li obririen la porta de la diputació. Més difícil ho tindrà la CUP, perquè molt probablement es presentarà en un nombre limitat de municipis.

Pel que fa als futurs governs provincials, tot està molt obert. Amb un PSC en hores baixes, una CiU amb molt poder municipal però un suport electoral minvant i una ERC en constant creixement, hi ha poques apostes segures. L’efecte Podem -el possible èxit de les candidatures a què doni suport- hi afegeix incertesa. A Tarragona, Lleida i Girona, CiU i ERC no haurien de tenir problemes per sumar majoria absoluta -com ha passat en els darrers 20 anys-, però no queda clar per a qui serà la victòria -sobretot a Girona- i encara menys en qui pot acabar recaient la presidència de la Diputació.

Pel que fa a Barcelona la incertesa és encara més gran. Si es compleixen els pronòstics, CiU serà la formació amb més representants, entre altres coses perquè l’espai unionista pot quedar més fragmentat. Però difícilment podrà arribar a la majoria absoluta amb una ERC que topa amb un cert sostre a la província de Barcelona. Serà en aquesta demarcació on més s’hi jugaran tots el 24-M.