DEMOSCÒPIA

¿Un referèndum amb tres opcions a Catalunya?

Torna el debat sobre aquesta mena de consultes, tot i que són molt poc habituals internacionalment

i
JORDI MUÑOZ
4 min
Una fotografia d'un punt de votació a Sants durant la consulta del 9-N

BarcelonaAquesta setmana la coordinadora de Catalunya en Comú, Jéssica Albiach, ha tornat a posar damunt la taula una vella proposta del seu espai polític: un referèndum amb tres opcions en què la ciutadania pogués escollir entre la situació actual, més autogovern i la independència. De fet, a la consulta del 9-N del 2014 es va emprar una pregunta una mica barroca però que en essència donava aquestes tres opcions. A Escòcia abans del 2014 aquesta opció també es va plantejar, però es va descartar.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Tot i que tenen avantatges, perquè faciliten que tothom tingui una opció més pròxima a les seves preferències, el fet és que els referèndums amb tres opcions o més són molt poc habituals. Tanmateix, internacionalment se’n poden comptar més de cent. No cal anar gaire lluny: Andorra va celebrar el 1977 un referèndum amb set alternatives sobre la reforma política. No hi va haver cap majoria i el 1978 es va fer una segona volta entre les tres opcions més votades. Tampoc va resultar concloent. El 1982 la ciutadania andorrana va poder votar per triar entre un sistema electoral majoritari, proporcional o mixt, i tampoc hi va haver cap opció clarament majoritària.

Com es determina?

De fet, l’experiència andorrana il·lustra el principal problema d’aquesta mena de referèndums: sovint no produeixen un guanyador clar. Si es demana que hi hagi una opció amb majoria absoluta, llavors és molt probable que no n’hi hagi cap. Per contra, si es proclama guanyadora l’opció que tingui més vots que les altres, sense requerir majoria absoluta, és probable que s’acabi triant una opció amb un suport social baix i que, en el fons, no sigui la preferida.

Per això hi ha alternatives per fer el recompte que tenen en compte no només la primera preferència, sinó també l’ordre de preferències entre la resta d’alternatives. La més famosa és el conegut com a mètode de Condorcet. Hi guanya aquella opció que, sumant primeres i segones preferències, s’imposa a les altres dues. El problema és que hi ha casos, poc habituals, en què es produeixen situacions que no generen cap guanyador: és la famosa paradoxa definida pel marquès de Condorcet el segle XVIII, tot i que ara sabem que cinc segles abans Ramon Llull ja l’havia descoberta i en parlava als seus manuscrits perduts Ars notandi, Ars electionis i Alia ars electionis.

Una alternativa per evitar la paradoxa és el mètode de Borda, en què els electors assignen puntuacions (0, 1 i 2 punts) a les diferents opcions en funció de les seves preferències, i guanya la que té més punts acumulats. Un altre sistema que s’utilitza sovint és l’anomenat vot alternatiu, que consisteix en una mena de segona volta instantània: l’opció menys votada s’elimina i els seus vots es reparteixen entre les altres dues en funció de les segones preferències expressades pels votants.

Quin resultat hi hauria?

Per estudiar aquesta qüestió podem utilitzar dades del Centre d’Estudis d’Opinió del 2020, que en una enquesta va demanar als enquestats que expressessin la seva primera i segona preferència entre tres alternatives: la comunitat autònoma, el federalisme i la independència.

Amb l’investigador Raül Tormos hem analitzat aquestes dades per entendre com funcionaria un referèndum amb aquestes tres opcions a Catalunya. Ponderant les dades, a l’enquesta hi havia un 36% de partidaris de la independència, un 30% de partidaris del federalisme i un 33% de partidaris de la comunitat autònoma. Tanmateix, entre els federalistes n’hi havia més que preferien una comunitat autònoma abans que la independència que no pas a l’inrevés. A la taula s’hi pot veure la distribució de primeres i segones preferències.

Si es decidís el resultat per majoria simple guanyaria la independència. Tot i que no es pot descartar que, anticipant el resultat, una part dels federalistes o dels autonomistes triessin l’altra opció per impedir una victòria independentista: en aquests referèndums el vot estratègic és habitual. En canvi, si es demanés majoria absoluta, el referèndum no seria concloent: cap de les tres opcions s’hi acosta.

Per contra, amb els mètodes de Condorcet i de Borda s’imposaria clarament el federalisme. Perquè tot i ser l’opció amb menys suport en primera preferència, és la segona opció de la majoria d’independentistes i d’autonomistes. En canvi, si s’optés pel vot alternatiu, o segona volta instantània, l’opció federalista quedaria anul·lada d’entrada, perquè és la que té menys vots, i després s’imposaria l’autonomia, perquè entre els federalistes n’hi ha més que prefereixen aquesta opció que no pas la independència.

Per tant, dels cinc mètodes que es podrien emprar per determinar el resultat en un referèndum amb tres opcions, n’hi ha un en què s’imposaria la independència, un que no produiria cap resultat concloent, dos que afavoririen el federalisme i un altre en què guanyaria l’autonomia. No és difícil anticipar les dificultats per acordar la pregunta, les opcions i el mètode de recompte. Això sí, els politòlegs xalaríem de valent.

stats