Antoni Castells respon Jordi Pujol
Benvolguda directora, vista la repercussió que ha tingut la qüestió del concert econòmic suscitada en el debat que va organitzar el teu diari, i tenint en compte que les dificultats de temps no van permetre més intervencions després de la del president Pujol, m’agradaria, si m’ho permets, fer un parell de comentaris.
En el debat vaig explicar que Pedro Luis Uriarte, aleshores conseller de Finances del País Basc, m’havia parlat de la reunió que va tenir lloc l’any 1980 entre ell mateix, Jaime García Añoveros, aleshores ministre d’Hisenda, i Ramon Trias Fargas, aleshores conseller de Finances de la Generalitat, en la qual aquest darrer hauria refusat, pretesament, el concert econòmic per a Catalunya.
Voldria remarcar dues coses. La primera és que l’“anècdota Uriarte” no hauria de distorsionar la qüestió de fons, que és que si Catalunya no té el concert, no és perquè no vulgui o no hagi volgut, sinó perquè l’Estat no ho ha acceptat mai.
La segona és que no hi ha dubte que tots els fets i documents als quals es van referir el president Pujol i el conseller Giró són inqüestionables. CDC, o CiU, en alguns casos representats per Trias Fargas, van defensar el concert quan es debatia l’Estatut de Sau i després en el Congrés de Diputats. Això no ho discuteix ningú, però no significa que la història que explica Pedro Luis Uriarte sigui necessàriament falsa. Unes coses van tenir lloc el 1978 o el 1979 (l’Estatut de Sau, les votacions al Congrés) i l’altra (la reunió García Añoveros-Trias Fargas-Uriarte) el 1980. Quan van succeir les primeres, CiU no governava (ni pensava que fos massa probable fer-ho) i quan va tenir lloc l’“anècdota Uriarte” Trias Fargas era conseller i sabia el que suposava el dia a dia del govern, en un moment, per cert, de crisi econòmica i unes perspectives de recaptació tributària dubtoses. No ho sé, em costa creure que el que ha explicat Pedro Luis Uriarte sigui només fruit de la seva imaginació. El president Pujol no era a la reunió i sap molt bé que Ramon Trias Fargas era molt capaç de sostenir posicions pròpies sense haver-les consultat massa. El mateix president Pujol reconeix que, encara que ell defensava que un govern ha de recaptar impostos per poc popular que sigui, en el seu entorn hi havia gent que no ho veia tan clar.
En fi, torno al principi, l’“anècdota Uriarte” és un pessic irrellevant dins d’un corrent de fons molt poderós, en el qual resulta difícilment imaginable que Catalunya hagués arribat a assolir un concert, amb resultats similars als que proporciona al País Basc.
ANTONI CASTELLS
EXCONSELLER D’ECONOMIA DE LA GENERALITAT
Despolititzar la justícia
A més de ser obvi, ho va dir Aristòtil: “L’home és un animal polític”. Al jutge no se li exigeix apoliticitat, sinó neutralitat per no omplir les sentències d’ideologia.
Analitzem les renovacions més polèmiques del Constitucional: Enrique Arnaldo, sospitós de prevaricació, imputat per suborn i salvat per prescripció. És, també, el d’“estic movent-me perquè el nou fiscal sigui bo” i el de “explica’m això de Panamà” per guanyar molts diners de la trama Lezo. El dels contractes amb administracions del PP per un milió d’euros i el que ha cobrat de la fundació FAES del PP per impartir centenars de cursos. El que va tenir negocis amb el testaferro de Zaplana. El d’articles de premsa de plantejaments esbiaixats i fins i tot negacionistes. El que sosté que “el nomenat mai no defrauda el partit que el va proposar”. També infringeix la llei d’Universitats i menteix al CV enviat al Congrés. Un perfil indecent i tèrbol. Concepción Espejel, vinculada a Cospedal i apartada del judici de la Gürtel i del tribunal que va jutjar la caixa B del PP per la seva vinculació amb aquesta formació.
Aquestes dues persones, a més de degradar i danyar la institució, tindran molts anys per divulgar la seva ideologia. Europa hauria d’obrir els ulls i reflexionar sobre la falta d’independència judicial.
MIGUEL FERNÁNDEZ-PALACIOS GORDON
MADRID
