"Les referències a Ripoll han sigut constants a la família", explica Jordi Rogent, que és el rebesnet d'Elies Rogent i també arquitecte. A la casa familiar de Collbató, Elies Rogent hi tenia penjades fotos de Ripoll i records de la reconstrucció, com ara utensilis vinculats a la primera pedra del projecte. També correspondència amb Josep Morgades, fins i tot una carta on el bisbe li agraeix la feina, i això que "van acabar bastant malament", corrobora el rebesnet. "Devien topar, com tantes vegades passa entre arquitectes i clients", reflexiona. Enguany es compleix el bicentenari del naixement d'Elies Rogent i el seu rebesnet malda perquè abans del juliol que ve es pugui celebrar un gran acte acadèmic en record seu. També està intentant completar una biografia i crear una fundació vinculada al seu llegat, mentre Concepció Peig i Antoni Llagostera aspiren que algun dia no gaire llunyà se sàpiga veure la importància de la memòria de l'acabament d'obres del monestir.
El monestir de Ripoll que va captivar Elies Rogent
L'arquitecte va tenir un paper cabdal en la reconstrucció de finals del segle XIX
Imagineu-vos que sou de visita al monestir de Ripoll. Si obvieu aspectes com el porxo vidrat que protegeix la portalada o les torres desiguals, la seva fisonomia romànica podria fer l'efecte que s'ha mostrat impertèrrit durant segles. Va ser fundat per Guifré el Pilós cap al 880 i conserva la planta de l'ampliació del 1032 de l'abat Oliva, a més de múltiples elements amb centenars d'anys d'antiguitat, com la portalada del segle XII, que ha dotat el monestir d'una gran anomenada. Tot i això, el conjunt ha arribat fins avui gràcies en bona part a la reconstrucció de finals del segle XIX. Hi va tenir un paper cabdal l'arquitecte barceloní Elies Rogent (1821-1897): el seu vincle amb Ripoll constitueix una història fascinant marcada pels diversos corrents de l'època sobre com calia emprendre la recuperació del patrimoni.
El nom d'Elies Rogent el podeu trobar en múltiples obres noves i restauracions, moltes d'elles a Barcelona. D'ell és l'Edifici Històric de la UB, el seminari que hi ha al darrere i el pantà de Vallvidrera, així com blocs de pisos de l'Eixample i la presó de Mataró. Ara bé, el seu compromís més dilatat va ser amb el monestir de Ripoll, en el qual va estar implicat professionalment del 1860 al 1893. Com a colofó, fins i tot va deixar en llegat una memòria on va justificar la reconstrucció. "De totes les obres que va fer Elies Rogent, segurament on va tenir més implicació, continuïtat i fervor és al monestir de Ripoll", subratlla el periodista Antoni Llagostera, coautor del llibre Santa Maria de Ripoll al segle XIX.
En aquest vincle s'hi poden distingir dues grans etapes, com detalla Concepció Peig Ginabreda, especialista en patrimoni arquitectònic i artístic, i coautora del llibre amb Llagostera. La primera va ser a la dècada del 1860, quan l'Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona va encarregar al seu vocal Elies Rogent una proposta per restaurar el monestir, i la segona, a partir del 1885-86, quan el bisbat de Vic va rebre el monestir de mans de l'Estat a canvi de rehabilitar-lo –l'Estat es veia incapaç de conservar l'ingent patrimoni desamortitzat dècades abans– i el bisbe, Josep Morgades, va encarregar a Rogent finalment executar el projecte.
Tot un desafiament arquitectònic
La reconstrucció va ser un repte majúscul. A mitjans del segle XIX hi havia parts que s'havien esfondrat, començant pel sostre. A més, es va convertir en un afer en què es van enfrontar visions contraposades. Peig relata que es va produir una picabaralla entre la Comissió de Monuments de Girona, que sustentava que la conservació del patrimoni implicava museïtzar-lo –en el cas del monestir, bàsicament només es plantejava recuperar el claustre per la seva bellesa–, mentre que l'Acadèmia de Barcelona opinava que calia fer-lo reviure amb el seu ús original. "Rogent estava compromès amb l'ideari de la Renaixença per recuperar les arrels de Catalunya i divulgar-les", explica Peig, i això significava que l'església tornés al culte també com a manera de preservar la memòria dels comtes catalans que s'hi van enterrar.
El bisbe Morgades també era afí als ideals de la Renaixença i aspirava a reviscolar el monestir que havia consagrat l'abat Oliba. Al segle XIX la restauració arquitectònica era nova i es portava l'eclecticisme d'estils, però també ser fidel a l'edifici original, missió impossible a Ripoll. Al monestir s'havien fet modificacions, entre altres, per la devastació del terratrèmol de la Candelera del 1428, així que Rogent no va tenir més remei que prendre de model altres monuments romànics i emprendre una reconstrucció neoromànica.
![Una fotografia d'Elies Rogent, el bisbe Josep Morgades i Francesc Rogent, el 1888.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 818 964"%3E%3C/svg%3E)
Va intervenir a les torres –no són iguals, i tot fa pensar que les va rematar el seu fill Francesc perquè Rogent va emmalaltir–, així com en les naus laterals, la coberta, part del claustre i el porxo que protegeix la portalada –inicialment no el contemplava, però es va adonar que la portada era una obra sensacional que calia preservar, i s'estima que també hi va fer alguna intervenció–. A més, va rematar l'interior del monestir amb un arrebossat que imita els carreus perquè tot sembli homogeni –al claustre ha estat retirat.
El resultat va ser, segons Peig, una reconstrucció neoromànica a tall de "revival arquitectònic en ple segle XIX", cosa molt criticada a l'època, fins al punt que Rogent no va ser present a la consagració del 1893, un cop van enllestir-se les obres. Així i tot, Llagostera considera que cal reivindicar una obra que, "per a la seva època, va ser exemplar". Des de llavors han transcorregut 130 anys, però encara no s'han complert tots els objectius. Falta estudiar bé i rehabilitar els espais del panteó comtal, a més d'un pla director del monestir, sosté Peig: "Fa falta perquè aquest patrimoni es pugui conèixer i mantenir", diu.
