L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'11-S, nosaltres i els partits'

"No sortim al carrer perquè ho diguin els partits, els hem fet anar darrere nostre"

Diumenge que ve és 11 de Setembre i tota la setmana girarà al voltant d’aquesta data.

L’11-S és diferent. Passa cada any, passa a tots els països amb totes les festes nacionals del món, que cada any la festa és reinterpreta de manera diferent en funció de les circumstàncies.

El 2012, la manifestació de Barcelona va passar a la història com la primera gran manifestació per la independència. Va ser una sorpresa per Espanya i un comptar-se a Catalunya. I resulta que érem molts.

El 2013 va ser la Via Catalana. Allò va anar de rècord Guiness, de desafiament logístic, de demostració de múscul. Una cadena humana de nord a sud.

El 2014, la ‘V’, va ser com coronar el castell més difícil de la història: per un cantó, desafiament logístic un altre cop (omplir la Diagonal i la Gran Via) i per un altre, imminència d’una data per somniar: la de la consulta del 9-N.

El 2015, l’any passat, a la Meridiana, faltaven dues setmanes per a les eleccions al Parlament i allò era com la rotllana que fan els jugadors abans del partit, el crit d’ànim col·lectiu abans d’anar a les urnes, el 27-S.

Però, i l’11-S del 2016, de què va? Si mirem el calendari immediat, a finals de mes hi ha una moció de confiança, i aquest matí, a TV3, Anna Gabriel, en nom de la CUP ha dit que donaran la confiança a  Puigdemont perquè veuen que té la voluntat de culminar la legislatura aproximadament el juny del 2017, 18 mesos després de començar-la. Ha dit Anna Gabriel: "Creiem que no s'arribarà a fonamentar amb un detall de proposta i fins i tot si no és així, –perquè potser a Junts pel Sí no està acabat de debatre– podem donar el ‘sí’ a la qüestió de confiança, i després ja vindrà el debat de política general i altres debats fora, on acabarem de decidir com culminar-ho", ha explicat.

Així es va omplint la diada de l'Onze de Setembre

O sigui que la qüestió de confiança està encarrilada i la negociació dels pressupostos, almenys, oberta. De què va l’11-S del 2016, doncs? Pesa sobre la presidenta del Parlament la possibilitat de ser processada per donar curs a una votació sobre unes conclusions d’una comissió. La defensa del Parlament és un motiu per sortir, doncs.

Però en l’horitzó polític hi ha la mare de tots les decisions. Com fer l’estrebada, com acaba la legislatura, com es fa realitat el mandat democràtic de la independència. Amb les constituents tal com preveu el full de ruta? Amb un referèndum que l’estat no deixaria fer (per això se’n diu ‘unilateral’) i per tant seria en la topada amb l’estat que el procés buscaria nous motius per carregar-se de raons? Avui expliquem que hi ha discrepàncies entre Puigdemont i Mas per aquest referèndum. I si com sembla, d’aquí un any aproximadament, torna a haver-hi eleccions al Parlament, constituents segons el llenguatge del procés, autonòmiques segons la legalitat vigent, tampoc no és descartable un canvi de govern, un nou tripartit format per Esquerra, la CUP i els comuns d’Ada Colau, que estan constituint-se. I de fet, aquests tres partits coincidiran en un acte a Sant Boi, aquest divendres, per celebrar el 40è aniversari de l’11-S del 76, a Sant Boi, el primer tolerat pel postfranquisme. Hi ha molta demanda de Sant Boi, aquest any (com saben, a  Sant Boi és on hi ha enterrat Rafael de Casanova). Ada Colau hi tornarà diumenge al matí en un acte d’En Comú Podem. Es tracta de crear un espai de dret a decidir i etiquetar-lo de “catalanisme popular” i advertir dels riscos de la unilateralitat. És curiós que això sigui dit pels que porten el verb “poder” al nom, que saben perfectament, perquè ho han practicat, que no hi ha cap avenç social o polític que no incorpori pressió popular i democràtica, un punt equilibrat, intel·ligent, però arriscat, de desafiament a la legalitat per canviar-la. I mentrestant, al Partit Demòcrata Català (ex-Convergència) no està clar que Puigdemont sigui el candidat a la presidència de la Generalitat, en aquestes constituents, perquè sembla que ell mateix no ho té clar.

El resum de tot plegat, a les portes de l’11-S del 2016 no és gaire èpic i no és gaire unitari, ja ho entenc. Però tot i així, els dic ben sincerament dues coses.

Una: Els partits tenen les seves lògiques electorals, però els que tots aquests anys hem anat coleccionat samarretes de l’11-S, esclar que no sortim al carrer perquè ho diguin els partits i en defensa de les seves lògiques. Els hem fet anar darrere nostre. Les raons per les quals convé que l’11-S sigui un èxit de participació continuen sent les mateixes: la batalla democràtica també es guanya al carrer, sobretot si es manifesta massivament i sense un paper a terra com fins ara. No sortir al carrer aquest 11-S és deixar-se guanyar pel menyspreu de l’Estat, que espera que això sigui una esbravada i que el globus es desinfli.

Dues: Si exigim coherència als partits, siguem coherents nosaltres, els ciutadans sense carnet. I la coherència, després de tots aquests anys, demana sortir al carrer, una vegada més.

Deixo pel final una raó que no em sembla menor: l’Estat ha processat Mas, Ortega, Rigau i Homs per posar les urnes. Amenaça Forcadell per ordenar una votació al Parlament, utilitza el ministeri de l’Interior per conspirar contra adversaris polítics, presumeix d’haver destrossat la nostra sanitat, es riu dels usuaris de Rodalies, cada dia, i dels empresaris que volen un corredor mediterrani també. I se’n riu del més mínim sentit de la decència que envia al Banc Mundial un exministre que va dimitir perquè sortia als papers de Panamà. No l’importa tacar el nom d’Espanya en tots els mitjans internacionals. No crec que faltin raons per manifestar-se aquest 11-S.

Més continguts de