L'anàlisi d'Antoni Bassas: "És millor ser-hi que no ser-hi"

Ada Colau va donar a entendre ahir al 3/24 que anirà a la manifestació de l’11-S convocada per l’ANC i Òmnium. Fixin-se que diem que va “donar a entendre” i no pas que anunciés que hi aniria, perquè no ho va anunciar, ho està sospesant. Va ser molt interessant sentir Colau, perquè va pensar en veu alta: va reconstruint oralment tot el procés de deliberació interna que estan fent aquests dies ella i els ‘comuns’ sobre la posició per la Diada. I sentint-la, són evidents algunes realitats:

-Primera. Colau continua aconseguint que el que diu o fa importi o interessi. Si sembla que hi va, com aquest any, si no hi va com l’any passat.

-Segona. Colau calcula: governa amb una minoria molt justeta l’Ajuntament de Barcelona i no està per anar-se tancant aliats.

-Tercera. Colau fa una raonada exposició de motius: “Primer és la sobirania del poble de Catalunya”, parla dels “drets socials i nacionals”, que cal defensar “la legitimitat de les institucions catalanes”. I en veu alta hi continua pensant.

Colau assegura que els motius continuen intactes. Exacte: hi ha més motius per ser-hi que per no ser-hi, però sobre la frase “és millor ser-hi que no ser-hi”, sembla que ho digui pels que, dins l’espai dels ‘comuns’, no volen anar-hi, com Joan Coscubiela, que ahir va dir que la manifestació serà de suport al full de ruta unilateral i al president Puigdemont.

Amb aquesta resposta, Coscubiela també calcula. És normal. Tots els polítics, tots els partits calculen, viuen obsessionats a marcar una posició, volen arrossegar al debat cap als termes que més els interessen, i ja ens hem passat l’estiu debatent la discussió sobre l’hegemonia del debat polític i hem arribat a l’absurd de sentir que abans del 1714 hi havia el 1939, com si no fossin derrotes amb fils de continuïtat històrica. Com si la derrota del 1714 no fos la derrota de l’Espanya confederal i plurinacional que hauria pogut ser.

Ara bé, una cosa és que els partits calculin i l’altra que només pensin en termes d’aparell i d’interessos electorals i perdin de vista la realitat del carrer. I aquí, Ada Colau va un pas per davant de Coscubiela. Si en aquests moments, a l’estat espanyol, hi ha un moviment polític rupturista, transformador, que trenca amb l’oblit de la Transició, que està pagant amb insults, boicots, judicis i amenaces d’inhabilitació i de presó tirar endavant el seu projecte polític, és l’independentisme. Qui se l’ha jugat per posar les urnes és l’independentisme, que més que una opció política ha acabat sent, per a molta gent, la conclusió de molts anys de pensar, gairebé de desitjar que una altra Espanya fos possible.

Quan en un país com Catalunya un 48% de la gent vota per la independència, un moviment com els ‘comuns’, que ja governa Barcelona i aspira a governar Catalunya, no pot mirar-s’ho com si tot aquell espai fos el d’uns adversaris polítics qualssevol i prou. És millor ser-hi que no ser-hi, diu Colau. I l’encerta. M’ha recordat un dia. ¿Se’n recorden d’aquella manifestació de desembre del 2007, “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”? El manifest de la convocatòria exigia el traspàs de la xarxa de transports i d'infraestructures a la Generalitat de Catalunya, la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l'estat espanyol i que la Generalitat recaptés i gestionés tots els impostos dels catalans. Bé, doncs governava Montilla i el PSC no hi va anar, l’alcalde Hereu va explicar que se n’havia anat al cinema. L’endemà, un conseller socialista que estava consternat em va dir: “El dia que el teu partit deixa d’anar a les grans manifestacions del país està perdut”. La de l’11-S és una d’aquestes manifestacions. Estem a punt que inhabilitin la presidenta del Parlament per haver permès una votació. I Espanya no només no vol ser reformada, sinó que s’encamina cap a un govern recentralitzador. Una Espanya que pesa el que pesa: ara que la Gran Bretanya se n’ha anat de la Unió Europea, qui es reuneix per rellançar-la? França, Alemanya i Itàlia. Rajoy està en funcions, ja fa vora vuit mesos. Farà nou anys de la manifestació aquella de les infraestructures. Santa innocència. No és que el corredor mediterrani estigui per fer, sinó que ahir es va tornar a espatllar un tren de la R-16 a Amposta. Catalunya sí que es pot. Què pot Catalunya si no ho lluita?

De debò que aquest 11-S no és per sortir al carrer?