L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Fins on cal portar el rebuig a la sentència?’

"Proposo no confondre el respondre en consciència amb el respondre amb l’estómac. Perquè no és veritat que com pitjor millor i que ja no hi tenim res a perdre. Si en algun moment caldria demostrar la capacitat pels matisos i per la subtilitat d’un país com Catalunya, crec que és ara. I no pel que diran, sinó per nosaltres mateixos"

Les condemnes als nou presos polítics han sigut tan dures que no és que quinze dies més tard encara en parlem com si es tractés d’una notícia que “dura” (i que, per la mateixa raó, algun dia “s’acabarà”). No, les condemnes no són una notícia, ni un motiu per a una protesta passatgera perquè “ja se’n cansaran”, sinó que s’han convertit en una causa estructural més d’allò que separa qualsevol projecte compartit entre l’estat espanyol i més de dos milions de catalans. Per tant, aquest greuge durarà anys, tants com els que s’estiguin els nou presos polítics a la presó.

I és en aquesta situació que milions de catalans es pregunten fins on han de portar el seu rebuig a la sentència. I s’ho pregunten en consciència perquè els sembla inadmissible continuar vivint com aquell qui res. I, per això, gent que no ho hauria dit mai ha ocupat l’aeroport del Prat, s’ha autoinculpat, ha entrat a Telegram, s’ha buscat un codi QR, segueix les instruccions d’un Tsunami invisible i ha participat en aldarulls al carrer o ha escoltat amb comprensió les raons dels seus fills i del seus nets per anar-hi. Ara, per exemple, tenim universitaris en vaga indefinida i enfrontaments entre els estudiants que en volen fer i que no, o passatgers que volen entrar a l’estació de Sants i es troben accessos tancats, o policies corrent cap a la Jonquera perquè hi ha avís de bloqueig.

Els estudiants comencen una acampada indefinida a Barcelona contra la repressió

Les protestes més violentes han generat una crisi als Mossos. La part política té una crisi de manual cada vegada que la policia s’equivoca: ha de dimitir el conseller? Això passa a tot el món. Però té una part insòlita: fins on ha de protestar per les accions dels Mossos, el president Torra? No li correspon mostrar suport a la policia de Catalunya? O és que el president també pateix per no poder respondre a la sentència com voldria com a ciutadà?

Tres de les quinze actuacions dels Mossos que estan sota sospita

Som allà on érem: fins on s’ha de portar el seu rebuig a la sentència? Mirin, perdonin l’obvietat, però la diré: cadascú hi ha de respondre en consciència. Però ha de saber que tots els actes tenen conseqüències. I ara n’hi ha una de curiosa: si els incidents augmenten a Catalunya, el PP pot obtenir un resultat millor a Espanya a les eleccions. Alguns han arribat a calcular que una escalada de la tensió a Catalunya els pròxims dies podria sumar molts dels que dubten entre el PP i Ciutadans. I escenaris per a l’escalada de la tensió n’hi haurà: avui ve Pedro Sánchez a Viladecans, els reis d’Espanya i la princesa de Girona seran a Catalunya dilluns i dimarts de la setmana que ve (és esperable el cop d’efecte de sentir-la parlar en català per primera vegada), el Tsunami ha avisat de reservar-se el dissabte 9 de novembre, jornada de reflexió, i el dia 10 hi ha eleccions. Si cada acte té conseqüències, en dies delicats les conseqüències també ho poden ser. Abans he dit que cadascú hi ha de respondre en consciència. Proposo no confondre el respondre en consciència amb el respondre amb l’estómac. Sobretot en un moment tan important de la vida col·lectiva com quan s’obren les urnes, i això passarà d’aquí a dos caps de setmana. Perquè no és veritat que com pitjor millor i que ja no hi tenim res a perdre. Si en algun moment caldria demostrar la capacitat pels matisos i per la subtilitat d’un país com Catalunya, crec que és ara. I no pel que diran, sinó per nosaltres mateixos, com a societat.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.

Més continguts de