L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Sobre això que el nou Govern no desperta entusiasmes'

Aquests dies estem sentint i llegint moltes opinions sobre el fet que l’acord de govern a què han arribat Esquerra i Junts no desperta cap entusiasme. 

Diguem d’entrada que és curiós que, després de tres mesos afirmant que era inacceptable que Esquerra i Junts ens aboquessin a unes noves eleccions perquè no es posaven d’acord, ara que han arribat al pacte i, per tant, no hi haurà repetició d’eleccions continuï el pessimisme. Això passa perquè així són el signes del temps que vivim: avui dia, una bona notícia sembla que és menys notícia que una de dolenta.

Però si aprofundim una mica més entre els que ara diuen que l’acord no genera entusiasme trobarem, en primer lloc, els que mai no haurien sentit entusiasme amb la formació d’un govern independentista. Els que, legítimament, esperaven una derrota de l’independentisme. Naturalment que ara diuen que no els fa il·lusió el govern que està a punt de néixer.

Després hi ha els que també fan mala cara perquè volien un govern d’esquerres, com fos, en les formes políticament i aritmèticament possibles, però que Esquerra tornés a l’ordre, al costat dels comuns i del PSC. Si podia repetir el tripartit, millor. Si calia, que Illa fes president Aragonès, però sobretot, sobretot, que Junts se n’anés a l’oposició. Entre aquests, la decepció és amb Esquerra, per haver dit que mai no pactaria amb el PSC. I decepció, també, amb la CUP per haver fet de facilitadora.

En aquest sentit, els recomano el Pareu màquines d’avui que Àlex Gutiérrez ha titulat Entre la retòrica del segrest i el papu de Puigdemont, per entendre que entre els que estan menys entusiasmats amb l’acord hi ha, lògicament, tota la premsa radicada a Madrid:

El Mundo: “Pedro Sánchez accelera la negociació amb ERC ostatge de Puigdemont”. El País: “ERC cedeix poder a Junts per a una difícil governabilitat”. Abc: “Sánchez manté l’aliança amb ERC tot i cedir davant de Puigdemont”. La Razón: “Puigdemont guanya ERC i reprèn el desafiament a l’Estat”. 

Diu l’Àlex: “És interessant com la figura de Puigdemont –que ha mantingut un perfil discret– apareix a les tres portades de la caverna. La dinàmica sempre és la mateixa: focalitzar el neguit del lector en un enemic exterior, i fer-li encarnar la figura del monstre”. Perquè, en efecte: ¿vostès han vist o sentit Puigdemont durant aquests tres mesos? No. Ja els hi vaig dir ahir. Puigdemont ha estat voluntàriament apartat de la negociació, i està dolgut perquè ell no té cap intenció de tutelar el govern de la Generalitat. Però no, l’enemic és el president a l’exili i la presència del seu partit al Govern no pot ser una bona notícia. I si no és una bona notícia, com pot generar entusiasme?

Ara, és veritat que més enllà de tots aquests pocs entusiastes d’ofici també hi ha els milers i milers de votants i exvotants d’Esquerra i Junts. Molts dels primers van anar a votar-los el 14 de febrer arrossegant els peus. Només els ha faltat veure’ls donar-se últimàtums i tractar-se amb fredor, sinó amb desdeny, de febrer a maig, perquè ara el pacte no generi cap il·lusió. Aquest és el desencís més sincer.

Avui expliquem algunes de les principals propostes de l’acord i advertim que, com que Esquerra ha pactat primer amb la CUP i després amb Junts, entre els dos textos hi ha punts de connexió però també discrepàncies i que, “en certs temes, al nou Govern li tocarà fer equilibris des del minut u”.

Mirin, si es tracta de mesurar entusiasmes, gairebé res del que ha passat des del novembre del 2017 ha generat entusiasme. Ja fa un cert temps, doncs, que estem en aquest pàgina adolorida.

Per tot plegat, penso que la falta d’entusiasme general (entre independentistes i no) amb què ha sigut rebut aquest Govern no està malament. Perquè posa les coses en el seu punt just de realisme dels problemes que hi ha i que el Govern haurà d’afrontar. Perquè precisament pel fet que ha estat rebut amb escepticisme no pot decebre cap expectativa, al contrari, només pot sorprendre agradablement. Perquè de la personalitat del futur president Aragonès i de la futura vicepresidenta Artadi se’n pot esperar serietat i sentit de govern.  

El món no està per entusiasmes (vegin Ceuta, amb milers de nois que tard o d’hora acabaran als nostres centres de menors i després als nostres carrers), està per treballar posant-hi el coll. I em sembla que el nou Govern pot fer-ho.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.