L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El català no va de més mestres i inspectors'
Afegim-hi el canvi digital, l’onada immigratòria d’un milió i mig de nous catalans els últims 20 anys… Tot això no s'arregla amb més mestres a les aules o més inspectors. Si quan diem que el català no es toca volem dir que reforçarem el que ja fem, condemnarem la llengua, perquè allò que no es revisa envelleix molt malament. Cal una aproximació molt més global que la que pugui dependre del departament d’Educació
Demà es farà la manifestació en resposta a la sentència del 25%. La convocatòria és a les 11, a la plaça Tetuan de Barcelona, en sentit Arc de Triomf, i a les 12 ha de començar un acte festiu al passeig Lluís Companys, davant del Palau de Justícia.
Ahir el president Aragonès es va reunir amb entitats i sindicats i en va sortir una notícia: a partir d’ara hi haurà dos mestres a les classes en què la justícia hagi sentenciat que cal fer un 25% en castellà. Actualment hi ha 35 classes on la sentència s’està aplicant perquè ho han demanat els pares. El departament d’Educació també va anunciar que ha ordenat als inspectors que “intensifiquin la supervisió dels projectes lingüístics vigents" per controlar que totes les classes previstes en català es fan en català.
Aquesta resposta del Govern és, sobretot, una rectificació de les declaracions del conseller quan va anar a l’escola de Canet la setmana passada i va dir que, com que la sentència del TSJC s'adreça directament a l'escola, això impedia que fos el departament d’Educació i el conseller qui hi donés resposta. Va semblar que deia allò de “no hi podem fer més”, i com a resposta política és molt pobra. Però em pregunto si el Govern està enfocant el problema en tota la seva dimensió. Primer, perquè què passa si al final la justícia imposa el 25% a totes les aules? Caldran bastants més de 35 mestres. Però segon, perquè crec que ens trobem davant de dos problemes diferents, que s’acaben trobant.
Un és que, a conseqüència de la sentència de l’Estatut i de posteriors sentències judicials i de les lleis d’educació espanyoles, la justícia hagi trobat una escletxa per convertir el castellà en llengua vehicular a Catalunya. Això és greu perquè tornem a l’escenari conegut: la justícia fa guanyar als despatxos allò que els partits no guanyen al carrer (PP, Vox i Ciutadans representen, tots tres sumats, el 15% del Parlament avui dia).
Però, sent aquest un problema greu, perquè és un problema de principis, n’hi ha un altre: demà el PSC no anirà a la manifestació, i tant Illa com Montilla han parlat de respectar la sentència del 25%. El consens majoritari de la immersió està parcialment trencat, doncs.
I això passa en un moment en què la percepció del que significa estudiar en català ha anat canviant lentament a Catalunya. Potser per a vostè és igual ara que abans: el català és la llengua de Catalunya i, per tant, ha de ser la llengua de l'ensenyament a Catalunya com l’anglès ho és a Anglaterra. Però no tothom ho veu així, fins i tot persones que han estat educades en català. Avui el català ja no té la consideració de llengua perseguida per la dictadura, sinó que la Generalitat ha pogut legislar i administrar l’escola durant 40 anys, i avui aquell desig dels pares immigrants que volien que els seus sapiguessin el català que ells no sabien potser s’ha anat apagant, alhora que el català ha deixat de ser vist com una garantia d’ascensor social (per a mi ho continua sent). Deixant de banda que l’ascensor social s’ha espatllat per causes que no tenen res a veure amb el català.
Ara, en una època tan utilitarista, aquell desig que els fills aprenguin una llengua que els pares no dominen potser s’ha traslladat a l’anglès. Afegim-hi el canvi digital, l’onada immigratòria d’un milió i mig de nous catalans els últims 20 anys… Tot això no s'arregla amb més mestres a les aules o més inspectors. Això demana refer l'estratègia de dalt a baix: l’estratègia pedagògica d’Ensenyament, l’estratègica econòmica d’inversió en sectors, l’estratègia política dels consensos. Si quan diem que el català no es toca volem dir que reforçarem el que ja fem, condemnarem la llengua, perquè allò que no es revisa envelleix molt malament.
La prova és que recula l’ús social del català. Per què passa això, si tenim immersió? Cal una aproximació molt més global que la que pugui dependre del departament d’Educació. És evident que en un estat independent no tindríem un altaveu tot el dia dient “apartheid" o “Ermua”, però la independència no és un blindatge absolut en un moment globalitzat, és a dir, angloparlant. Si fins i tot França o Itàlia veuen amb preocupació l’avenç de l’anglès, què no ens ha de passar a nosaltres?
Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.
