L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Catalunya, atrapada després del pacte'

Aquest matí, la crua realitat és que Pedro Sánchez torna a ser president del govern espanyol. Podem reconèixer els seus mèrits de polític tàctic que per tal de mantenir-se en el poder és capaç de prometre una vegada que portarà en Puigdemont detingut i d’amnistiar-lo, una altra. De votar a favor del 155 i de fer un cant a la reconciliació, després. 

Però no tot és tàctica. I podem dir que ha tingut la bona sort de poder oferir una cosa que els partits independentistes volien més que res: l’amnistia. Des d’aquest punt de vista, qui ha fet més de la necessitat virtut: Sánchez, que volia ser president, o Puigdemont que volia l’amnistia?

Però no tot és necessitat. Sánchez s’ha beneficiat d’una fórmula que és imbatible: Vox contamina tot el que toca. I si el PP pacta amb Vox, ningú no vol saber res del PP, en especial Junts i el PNB. Més encara: encara que no existís Vox, amb el PP d’Aznar y Ayuso (sí, d’Aznar i Ayuso, perquè Feijóo és la cara visible d’un partit que no lidera ideològicament) ni Junts ni el PNB podrien anar amb aquest PP ni a la cantonada.

La qual cosa deixa Catalunya en una situació delicada en el tauler de la política espanyola: el PP no té cap incentiu per donar res a Catalunya perquè viu de l’anticatalanisme. El PP ha demostrat que es pot guanyar per majoria absoluta sent absolutament residual a Catalunya, i tant se li'n dona. I el PSOE sap que mentre vagi fent a Catalunya una política de pactes que no toqui cap paret mestra (plurinacionalitat, concert econòmic) Catalunya s’hi agafarà perquè l’alternativa és molt pitjor.

Ahir, amb la investidura de Sánchez i la promesa d’una amnistia, es va tancar el penúltim capítol del Procés tal com l’hem conegut. L’últim capítol s’escriurà el dia que tornin els exiliats. I aleshores Catalunya s’haurà d’enfrontar al seu propi balanç. El  balanç d’uns anys en què va ser conscient com mai de la necessitat de decidir el seu futur si no volia que el seu futur el decidissin els que la veuen com un simple apèndix extractiu i es complauen en el maltractament a la seva llengua i la seva economia. Aquesta consciència de voler decidir s'ha quedat, però el camí i els instruments no es veuen per enlloc a curt termini.

Ahir, la coincidència de dates va fer que el dia que investien Sánchez fóssim a Girona celebrant els 10 anys de l’Ara Comarques Gironines. I vam repescar un fragment de l’entrevista que li vam fer el 2013 a l’aleshores alcalde de Girona, Carles Puigdemont, en què deia que tard o d’hora, l’Estat no tindria més remei que negociar. Ara, el 2023, la negociació és amb el PSOE, que no amb l’Estat. 

Bon dia.