L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Ningú diu a Esquerra que calli sinó que avanci'

Als manifestants d’ahir cal dir-los que sense els partits ho tindrien molt més difícil. Als partits cal recordar-los que, sense la gent, és impossible.

3 min

Algunes reflexions sobre la manifestació de la Diada d’ahir a la tarda:

Va ser un èxit. Els que van cridar a la mobilització van guanyar. I això que no era fàcil: la temptació de dir “Ja us ho fareu” i quedar-se a casa era gran. Segur que milers de persones van practicar el “Ja us ho fareu” i no van baixar a Barcelona. Però com diem a la portada de l’ARA, malgrat la divisió va guanyar la mobilització. La diferència d’aquesta manifestació amb les altres és que les altres eren un “Escolta, Espanya” i la d’ahir era un “Escolteu, Govern i partits independentistes”. 

I el que havien d’escoltar era el descontentament dels manifestants en la manera i el ritme amb què porten la gestió del gran objectiu, fins al punt que la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, va advertir als partits que la seva organització està disposada a promoure una candidatura cívica a les eleccions. D’això se’n diu parlar clar i posar les cartes sobre la taula.

I aquest, paradoxalment, és l’èxit de la manifestació. Parlar clar. Tot i la ferida que significa la divisió, el Govern, Esquerra, Junts i la CUP no poden fer veure que no han vist ni sentit el que va passar ahir. I haurien de fer una reflexió. Tots: Esquerra perquè la taula de diàleg no va ni amb rodes. Junts perquè ella mateixa està dividida entre els que volen quedar-se al Govern i els que en sortirien demà mateix. I la CUP perquè, per la part que li toca, no ajuda a fer realitat la majoria del 52%.

Jo no crec que la manifestació d’ahir fos antipolítica, al contrari, ahir hi havia molta gent que demanava més política, perquè la política no és només allò que fan els partits. Crec que no m’equivocaria si digués que la immensa majoria de la gent que va sortir ahir al carrer, si no tothom, han sortit abans al carrer en defensa dels presos polítics i dels exiliats, sense que els importés de quin partit eren. Aquesta és l’actitud: quan es tracta de mobilitzar-se per la independència la gent no pregunta al manifestant del costat a quin partit vota. I voldria aquesta mateixa actitud dels partits.

Que la manifestació fos un èxit no vol dir que fos com aquelles que omplien el pit dels manifestants d’orgull i esperança. Va ser entre enrabiada i malenconiosa. Els mitjans espanyols poden posar el dit en la divisió independentista, però han vist que la mobilització continua. Que el ministre Bolaños ha de pensar-s’ho dues vegades abans de tornar a dir, com ha dit, que el Procés s’ha acabat. El Procés com el vam conèixer, sí. La mobilització independentista, no. Posem que “només” haguessin sortit 150.000 persones al carrer. ¿Em pot dir el ministre quin altre moviment és capaç de treure tanta gent al carrer?

Com gestionar aquesta manifestació? El resultat no hauria de ser que hi ha un independentisme bo (la gent) i un de dolent (els partits). Aquí tothom fa servir les eines que té, i no són les mateixes les de la gent que les dels partits. Però les dues eines són necessàries. Ahir al president Aragonès li van xiular les orelles, però en el fons els manifestants li han fet un favor: pot dir a Madrid que la gent no ha abandonat els carrers.

Als manifestants d’ahir cal dir-los que sense els partits ho tindrien molt més difícil. Als partits cal recordar-los que, sense la gent, és impossible. 

Igual que Junqueras. El president d’Esquerra va cometre un error al dir que era una manifestació contra l’independentisme. No hauria de ser contra els independentistes que ha de girar la seva frustració, sinó contra el govern espanyol. A Esquerra ningú li està dient que calli, sinó que avanci. I el mateix a Junts i la CUP.

De tot el que es va sentir ahir, remarco el que va dir el president d'Òmnium, Xavier Antich : “Per què tanta energia a confrontar-nos amb qui tenim al costat en lloc de fer-ho amb qui tenim al davant?” “Mentre no siguem capaços de concertar objectius estratègics compartits, no podrem sortir de la fase de paràlisi. Abans que es consolidi aquesta tendència autodestructiva, que només porta frustració, hem de revertir-la”.

I per això els recomano la contraportada d’avui, de Salvador Cardús, que escriu:

"El més urgent seria aturar l’actual lògica autodestructiva i pacificar l’independentisme. ¿Seria possible un pacte de no-agressió? No dic renunciar a la crítica, només dic no insultar i acceptar la diversitat de perspectives. S’ha de tornar a ser particularment creatiu i disruptiu per tal de sorprendre i desbordar la lògica política institucional. I, sobretot, des de l’autoexigència i la crítica serena, tot s’ha de fer amb molta dignitat nacional. Només d’aquesta manera «ho tornarem a fer»".

stats