L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Tant de bo t'escoltin, Jordi'

Ni Esquerra, ni Junts, ni la CUP semblen ser conscients que estan davant de la seva última oportunitat, que molta gent els ha anat a votar lluny de l'entusiasme d’altres eleccions

2 min
Disponible en:

Demà farà una setmana de la detenció del raper Hasél, i des d’aleshores cada dia ha empitjorat la situació respecte al dia anterior: manifestacions pacífiques per la llibertat d’expressió que acaben sent violentes, un projectil policial que buida l’ull d’una manifestant, més protestes que deriven en contenidors, motos i bicicletes en flames i, amb el pas dels dies, en vidres trencats dels aparadors i saquejos de comerços, i també reben els vidres del Palau de la Música, i tot plegat deriva en un encapsulament de manifestants al carrer Gran de Gràcia de Barcelona, mentre el Govern està en funcions i el conseller d’Interior fa equilibris (que ha d’acabar rectificant) entre demanar un canvi de model policial (que el seu propi partit ha ajudat a crear) i defensar els uniformats que té al seu càrrec i els Mossos. Mentrestant, l’ordre públic apareix com a subjecte de negociació d’un nou Govern en què la CUP podria participar o al qual podria donar suport sense entrar-hi, mentre ningú del Govern en funcions, o d’Esquerra o de Junts, fa una reflexió pública sobre la necessitat de no fer-nos més mal, els comerciants afectats demanen protecció i el famós 51% de votants independentistes de diumenge passat es pregunten què pensen fer els partits que van votar amb aquest resultat.

L’ambient està carregat de negativitat, en una mena de tempesta perfecta que torna a ajuntar en el mateix titular interessat les paraules “Catalunya i “inestabilitat”.

De fons sento Jordi Cuixart recordant que els resultats del 14-F són una fita per al sobiranisme i no es poden malbaratar. “Ara és als partits a qui correspon assumir aquesta responsabilitat com a pròpia i actuar una vegada més amb ambició d’estat, amb molta més ambició d’estat”, diu Cuixart, que defensa la necessitat de construir un projecte al voltant dels “grans consensos de país”. 

Si el que cal és ambició d’estat, és imprescindible el sentit de la responsabilitat, posar-se als comandament de l’ordre públic, deixar molt clar que la violència no és la resposta, que als saquejadors no els interessa la llibertat d’expressió, i sobretot posar-se al comandament dels grans pactes de país per donar un horitzó acadèmic i laboral a la generació que només ha sentit parlar de crisi, un horitzó que combati la falta d'expectatives dels joves. I això vol dir manar, aguantar la impopularitat en la presa de decisions.

Ni Esquerra, ni Junts, ni la CUP semblen ser conscients que estan davant de la seva última oportunitat, que molta gent els ha anat a votar lluny de l'entusiasme d’altres eleccions. Que ho van fer gairebé per imperatiu ètic, per deixar clar a l’estat espanyol que ni amb repressió ni amb operacions d’estat com la de l’efecte Illa s’acaba amb la demanda del referèndum o de la independència. 

“Ambició d’estat”, demana Cuixart. Tant de bo t’escoltin, Jordi.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.

stats