L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Una estrella del rock de nom Puigdemont i el concert de Perpinyà’

"L'èxit de Perpinyà ha de fer entendre a Pedro Sánchez que la convocatòria del diàleg, per ella mateixa, no desmobilitzarà la gent, dir que la taula és una enganyifa obliga els de la taula a fer un esforç per desmentir-ho. Per això, de moment, Perpinyà i la taula són compatibles. Però només de moment"

4 min

No hi ha moviment polític ni líder polític amb la capacitat de mobilització de l’independentisme català i de Carles Puigdemont, i va quedar clar aquest cap de setmana passat a Perpinyà.

Aquest matí, el president Puigdemont li ha dit a Mònica Terribas que l’organització va comptar 150.000 persones. Ja em diran a l’abast de qui està moure una xifra de persones de 6 dígits, fer-les viatjar centenars de quilòmetres, superar els lamentables controls político-policials de la Jonquera, destinats només a entorpir i fer fracassar la cita en la mesura del possible, i fer-les caminar quilòmetres entre el lloc on els autocars estaven aparcats i el lloc on es va celebrar l’acte.

De què va anar l’acte? Doncs d’això que acabo de dir: va ser una celebració de veure Puigdemont, Comín i Ponsatí en terra catalana, protegits tots tres contra tot un estat pel fet de ser eurodiputats. Va ser una alegria en mig del dol per la presó i l’exili. Va ser una denúncia: ¿és possible anar a França i no es pot entrar a Espanya? ¿O és que a Espanya la immunitat dels eurodiputats no existeix? Va ser la celebració de quan passen coses que tenen un punt de desafiament, que saps que molesten l'adversari polític espanyol. Va ser un acte, a més, que va esborrar per unes hores la ratlla mental que separa la Catalunya del Nord i la del Principat, i això agrada molt poc als estats. En resum, és el tipus de política sexi que tot moviment necessita per no encartonar-se. Va ser una celebració a l’entorn d’un líder, sí. Puigdemont és, per a l’independentisme, com una estrella del rock. Com va dir ahir Toni Soler, en un article sensacional: “Puigdemont agrada perquè transmet una astúcia irreductible, i perquè ha fet fracassar la justícia espanyola. Agrada com agradava Cruyff, l’holandès que encomanava optimisme en un entorn patidor i acostumat a perdre”. I afegia: “Però el que és rellevant és que mentre que Esquerra ha assumit la derrota, a JxCat fan veure que no, i això es transmet en les estratègies respectives. La qüestió és que ERC ho té pràcticament tot per esdevenir el partit principal de Catalunya, i la seva anàlisi realista de la situació li permet acostar-se a sectors electorals nous. Però el seu discurs està massa tenyit de derrota, i de conceptes poc sexis com eixamplar la base, anar pas a pas i gestionar el dia a dia autonòmic mentre anem sumant gent”. Aquest va ser l’èxit de Puigdemont ahir, el de dir que la via unilateral no està aparcada.

Diguem també que l’acte, encara que organitzat pel Consell per la República, va acabar tenint molt de míting de Puigdemont i de la seva futura llista a les eleccions catalanes, el dia que se celebrin, abans de l’estiu o a començaments de tardor, qui sap si el mateix 1 d’octubre.

I és clar, des d’aquest punt de vista, va ser l’acte dels que defensen la via unilateral, conviden a convertir cada cruïlla en una batalla d’Urquinaona i diuen, com va dir Clara Ponsatí, que la taula de diàleg és una enganyifa. Però ells estan asseguts a la taula de negociació: hi està el president Quim Torra i dues persones de la màxima confiança de Puigdemont: Elsa Artadi i Josep Rius. ¿És que Puigdemont cau en l’enganyifa que ell mateix denuncia? Crec que no. Puigdemont s'empara en el concepte “escepticisme” per dir que aquesta taula no es pot adormir.

Ja ho vam dir la setmana passada: l’èxit de Perpinyà ha de fer entendre a Pedro Sánchez que molta gent està pendent de la taula, que no se la creu gaire, que vol un referèndum, que vol l'amnistia dels presos polítics, que la convocatòria del diàleg, per ella mateixa, no desmobilitzarà la gent, que està mobilitzada i combativa, encara que el terme combat sigui volgudament ambigu. En el fons, dir tan clarament que la taula és una enganyifa obliga els de la taula a fer un esforç per desmentir-ho. Per això, de moment, Perpinyà i la taula són compatibles. Però només de moment.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats. I que tinguem un bon dia.

stats