L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'A 24 hores de la fi del Procés?'

El que està a punt de passar a Catalunya passa cada any en tots els Parlaments del món: que la política fa estranys companys de viatge. Però el que no passa en tots els Parlaments del món és que una majoria que ha tingut presos i té exiliats i processats no trobi mai la manera de comportar-se com una majoria

4 min

Falten 24 hores perquè Esquerra, Junts i la CUP liquidin un capítol del Procés, i qui sap si el Procés mateix, almenys tal com l’hem entès, és a dir, com l’existència d’una majoria parlamentària independentista. Una majoria que sempre, des del primer dia, des de la difícil creació de Junts pel Sí el 2015 i del pas al costat d’Artur Mas, té enormes dificultats per comportar-se com una majoria parlamentària.

Dic que falten 24 hores perquè, com saben, la militància de la CUP està votant digitalment durant tot el dia d’avui i fins a les dotze de la nit si vol o no vol que la CUP presenti una esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat per a l’any que ve.

I com explica gràficament avui Aleix Moldes a les pàgines de l’ARA de paper, “fa setmanes que el PSC i els comuns escalfen a la banda , pendents que arribi un moment que la conselleria d’Economia considera ara ja inevitable, malgrat que en públic segueixi insistint en l’aliança amb els anticapitalistes”. I afegeix, atenció: “La trucada encara no s’ha fet, subratllen fonts consultades per l’ARA, però es farà”.

I la trucada al PSC i als comuns es veu a venir perquè, “tot i que les assemblees són sobiranes, qui organitza la votació electrònica i secreta ja sap les tecles que pot tocar si li interessa condicionar un resultat o un altre. I en el document que va fer públic la CUP dijous passat es feia evident que l’equip negociador no estava satisfet amb la proposta del Govern. Ni pel que fa a l’increment de la despesa –la veuen pràcticament tota condicionada pels fons europeus– ni sobretot pel full de ruta del Govern, perquè la Generalitat –bàsicament ERC– confiava en tenir dos anys de marge per explorar els límits de la taula de diàleg”.

O sigui que demà a les 12 la CUP anunci el resultat. Si surt que no, com sembla, un govern independentista que tenia una majoria independentista acabarà pactant els comptes de l’any que ve amb el PSC o amb els comuns o amb tots dos. I això és la liquidació de la majoria i l’inici d’una nova etapa política, per què, a partir d’aquí, quins són els suports del govern per tirar endavant les lleis que vulgui aprovar? La CUP? El PSC? Els comuns? I a canvi de què, donaran els seus vots els socialistes i els comuns? Perquè ara diran que de franc, però en política, com en la vida, no hi ha res de franc.

La CUP haurà aconseguit enviar Esquerra i Junts a braços dels socialistes; Esquerra perdrà força negociadora a Madrid perquè s’entendrà que donar el suport a Pedro Sánchez a Madrid i rebre’l de Salvador Illa aquí és fer les paus, i Junts en sortirà esquitxada però no tant com Esquerra, que per boca de Junqueras i Aragonès han dit que el PSC no el volen ni amb pintura, perquè s’estan disputant el paper de partit pal de paller no només del centreesquerra sinó de primer partit del Parlament. Amb tot, diem avui, “la relació entre els comuns i Junts és força més complicada i, malgrat els dubtes en algun sector, els de Carles Puigdemont preferirien que la negociació virés cap al PSC”.

Com que en comunicació política qualsevol decisió es pot justificar, si al final el pacte és amb el PSC veurem notícies com aquesta:

Els acords amb l’Estat retornen al nivell previ a l’1 d’Octubre . Es manté la conflictivitat, però el PSOE obre converses amb el govern de la Generalitat abans de recórrer al Tribunal Constitucional”.

O aquesta d’El Periódico: “El govern espanyol ofereix a Esquerra un pla B per blindar el català . La Moncloa planteja donar ajudes a les plataformes de streaming perquè assumeixin la quota obligatòria en les llengües cooficials. Notin que la notícia ve sota l’epígraf “doble negociació pressupostària”.

Un gran canvi de cromos està a punt, doncs. Això és política, i estem parlant de tenir pressupostos per a l’any que ve, un objectiu molt important per a qualsevol societat. El que està a punt de passar a Catalunya passa cada any en tots els Parlaments del món: que la política fa estranys companys de viatge. Però el que no passa en tots els Parlaments del món és que una majoria que ha tingut presos i té exiliats i processats no trobi mai la manera de comportar-se com una majoria. I no la troba perquè cadascun d’aquests tres partits necessita diferenciar-se dels altres dos, i ha de conrear el seu hort de votants. Se’n diu lluitar per l’hegemonia i pel poder. I si vostès critiquen que això vagi abans que fer la independència, aquests partits els contestaran que per fer la independència cal que ells siguin forts. Però qui té l'última paraula són els votants, sempre, que prendran nota que després de cinc anys d'acceleració tornen als pactes amb socialistes i comuns. I això és almenys el final del capítol. Ja veurem si de la sèrie sencera. 

 Un record per als exiliats i per als represaliats. I no és ironia. I que tinguem un bon dia.

stats