L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Quan saber català sigui un deure s'acabarà el problema'

La setmana s'acaba amb un disbarat: ahir va córrer el vídeo d’un acte de dimarts de l’Ajuntament de Barcelona en què es presentava l’informe de les discriminacions a la ciutat, on un grup teatral format per dones d’origen hispanoamericà presentava com una discriminació dramàtica que els demanessin el coneixement del català i se’n fotien.

La polèmica té dues capes. La primera és com és possible que a ningú de l’Ajuntament de Barcelona no li explotés el cap quan va veure que en un acte sobre les discriminacions a Barcelona es representés un espectacle contra la discriminació de raça, gènere, origen i classe… que discriminava el català i els seus parlants. Perquè resulta que l'Informe de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona 2024 constatava que el racisme, el gènere, la salut, l'orientació LGTBIQ+ i les actituds contra l'ús del català són els principals motius de discriminació a la capital del país.

Per tant, hi ha dues possibles hipòtesis, totes dues fatals: la primera, que el funcionari municipal que va contractar aquest espectacle no és apte per a la feina que fa ni el sou que cobra perquè no ha entès res, ni ha revisat res ni se li ha encès un llum d’alerta davant l’evidència que, si hi ha una llengua discriminada a Catalunya, és el català (per no dir que no era conscient que crearia un problema a l’Ajuntament); la segona, al contrari, que al funcionari ja li està bé que se’n fotin, del català, perquè, en el fons, que senzilla que seria la vida si només parléssim castellà, oi? 

L’altre aspecte és el contingut de l’esquetx. Que un grup de persones llatinoamericanes expressin que se senten oprimides o frustrades quan els diuen que parlin en català, doncs hi tenen dret i fins i tot podem acceptar que estigui basat en alguna escena real. Però la realitat aclaparadorament majoritària és l’altra: quants pacients s’han trobat amb personal sanitari que no entén el català i que s'encén si algú els parla en català? I això és així perquè, amb la llei a la mà, l’única llengua obligatòria és el castellà. 

Després, esclar, hi ha les actituds personals. És una trista ironia de la història que hi hagi descendents dels colonitzats per Castella, que va esborrar a matadegolla les llengües que es parlaven a Amèrica, que acabin representant esquetxos lingüístics que hauria pogut firmar un guionista de Ciutadans, reproduint el supremacisme lingüístic del “habla en cristiano”.  

De pedagogia i de seducció a favor del català, sempre se n’ha de fer, però ara sabem que són recursos que han de fer servir aquells que no tenen les lleis i ja no diguem el mercat al seu costat. Si el català fos tan obligatori com el castellà s’acabaria el problema. I, mentre això no sigui així, les institucions catalanes, com l’Ajuntament de Barcelona, tenen l’obligació de posar diners i voluntat política a corregir el desequilibri entre català i castellà i, sobretot, d’assegurar-se que els nouvinguts a Catalunya sàpiguen que no poden ignorar el català i, encara menys, riure-se’n.

Bon dia.