L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Cospedal i Camacho, poca justícia i molta vergonya'

Avui Cospedal i Camacho (¿recorden Dolores de Cospedal i Alícia Sánchez-Camacho, l’una ministra i secretària general del PP del 2008 al 2018 i l’altra, la de La Camarga?) compareixeran al Congrés, a la comissió d’investigació de l’operació Catalunya. RAC1 ha emès aquest matí nous àudios de Cospedal conversant amb Villarejo en què parlen molt bé de Camacho i es feliciten perquè les eleccions de 2012, que Artur Mas va avançar i li van fer perdre dotze diputats, li havien sortit bé a la policia patriòtica, amb les informacions falses que va fer córrer sobre polítics catalans.

Tant de bo m’equivoqui, però vostès i jo sabem que el més probable és que després del que puguin dir, fins i tot davant les proves que les incriminen per ús de diners públics per perseguir adversaris polítics, no acabi passant res, no només avui al Congrés, sinó als jutjats. La impunitat amb què les clavegueres de l’Estat i la dreta i ultradreta judicial s’han mogut durant el Procés ha estat escandalosa, i només han fet titulars a Espanya quan li ha tocat el rebre primer a l’entorn de Podemos i després al mateix Pedro Sánchez. Això no canviarà, no només pel biaix de sempre de la justícia espanyola en aquestes qüestions, sinó perquè estem anant cap a un món en què, com escriu avui Fernando Trias de Bes en un gran article que publiquem a la pàgina 2, “el ciutadà ja no és subjecte de drets, sinó un risc en potència”, i per tant l’estat es blinda contra el dissens. Sembla que al màxim a què podem aspirar és que Cospedal i Camacho passin una mala estona o sentin una mica de vergonya. Això és tot.

I acabo. Recordaran que divendres els parlava del director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Person, que va comparèixer al Parlament i va dir que ell no parla de Catalunya Nord perquè l’estat francès en diu Pirineus Orientals. Doncs bé, tots els seus antecessors al càrrec a Perpinyà –excepte una, perquè és morta– han firmat un escrit demanant la seva destitució, per “l’arrogància i la ignorància” que exhibeix. També denuncien que digués que el català no es parla a les comarques nord-catalanes. La matriu centralista de França és prou coneguda, però fins i tot ara que allò és la França catalana està admès per la força de la realitat. Mirin si no aquesta imatge d'una grua dels Pirineus Orientals (amb el símbol de les quatre barres) i, al remolc, la frase: “L’accent català de la República Francesa”.

Amb una indiferència glacial, que no sé si amagava timidesa o prepotència o les dues coses, Christopher Person va demostrar que no creu en el càrrec que ocupa i, per tant, hauria de ser cessat pel govern d’Illa. 

Bon dia.