L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Illa i Rodalies: per servir els catalans ha d'enfrontar-se a l'Estat'

El ple de Rodalies d’ahir i qualsevol ple de Rodalies que es fes no canviarà la realitat del caos, senzillament perquè el problema de Rodalies de Catalunya no és a Catalunya sinó a Madrid, a Espanya. 

Si el 25% dels trens estan fets malbé i fora de servei, si Espanya ha estat més d’una dècada sense comprar trens nous, ja em diran què hi pot fer el Parlament. 

Si de 264 escales mecàniques i ascensors n’hi ha 109 que no funcionen, senyal que a Renfe li importen poc les persones grans, malaltes, amb crosses, amb cotxets de criatura, etc. Quan l’oposició li diu a la consellera que no pot demanar paciència a la gent davant un ascensor que no funciona, té raó.

Si aquest matí hi ha una altra avaria a la R2 Sud que fa que els trens només puguin circular per una única via en el tram entre Sitges i Garraf, quin interès té Adif a Catalunya?  

Si els treballadors afiliats a la CGT, SF-I i Alferro han anat avui a la vaga perquè no volen ser traspassats a la Generalitat, amb un egoisme i una insolidaritat impròpia d’uns treballadors (deu ser que ja els està bé aquest desastre de servei), un ple de Rodalies no els fa ni fred ni calor.

Si el Parlament ha tornat a ocupar-se d’un problema que ja va treure la gent al carrer el 2007, vol dir que Catalunya sola no el pot solucionar, que el problema no és només a Catalunya, sinó que és a Espanya. 

I aquí, el president Illa va fent equilibris. Encerta el to demanant disculpes (quan en realitat la major part de la culpa no és d’ell) i quan promet un pla per als pròxims anys perquè assegura que el traspàs es farà tant sí com no, i quan a la consellera Paneque se la veu a sobre del problema, però el president sap que problema el té a Renfe i a Adif, a l’Estat; el té amb el ministre Puente, que es permet esbroncar-nos. I amb ells cal bastant més que bones paraules. A Illa li ha arribat el moment, que també va arribar als presidents Maragall i Montilla, d'enfrontar-se amb els seus i amb l’Estat si vol servir els catalans, com va prometre. I per enfrontar-s’hi li caldria anar-hi amb Esquerra, Junts i Comuns pel cap baix. Tothom sap que és impossible. 

Finalment, això demostra un cop més que el Procés no va ser una al·lucinació col·lectiva, va ser la conclusió més racional possible de més de dos milions de catalans.

Bon dia.