L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Orgull i nosa de l'1 d'Octubre'

Avui és l'1 d’octubre, i per a milions de catalans aquell 1 d’octubre de fa vuit anys és i serà inoblidable, amb aquella presència simultània de violència policial i defensa de les urnes i els programes informàtics, d’il·lusió i preocupació, d’incertesa i de convenciment, de por i d’esperança.

Però el record d’un dia històric comporta també el record de les seves conseqüències. I el record és dolorós. Les expectatives del moment històric eren tan altes com la frustració que ha seguit després de la mà del fracàs. Una frustració feta de repressió de l’Estat i de divisió de l’independentisme, més les revelacions que aquesta divisió va corcar des de l’inici un projecte tan ambiciós com la independència. 

Per això, avui, que tot just fa vuit anys d’aquell dia, l’1 d’Octubre fa nosa. Per descomptat, fa nosa a l’Estat repressor, incrèdul al principi que milions de catalans pensessin i actuessin pel seu compte, i espantats després davant l’evidència que havien de treballar per impedir un fet que no havien considerat mai com era la independència de Catalunya. I, de fet, la repressió encara dura, quan el Tribunal Suprem es nega a aplicar una amnistia aprovada al Congrés. Però l’1 d’Octubre també és incòmode per als partits independentistes que saben que hi havia i hi ha país, però que bona part d’aquest país no se sent representat per aquests partits. L’independentisme era al carrer i ara és a casa, finalment, convençut que el Procés és una pantalla passada. I per a milers d’aquells votants que van veure en el Procés el projecte de la seva vida, ara la il·lusió electoral es diu Aliança Catalana. 

Mentrestant, l’1 octubre d’aquest 2025 ha portat el president Illa a Roma, on l'ha rebut el papa Lleó XIV. Illa el convidarà a venir a Catalunya l’any que ve, quan la torre més alta de la Sagrada Família haurà quedat coronada amb una creu de quatre braços. 

I avui és notícia la conferència en què Oriol Junqueras va llançar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat, candidatura que avui no és possible perquè Junqueras no està amnistiat. En un acte sense logotip d’Esquerra, amb una bandera catalana i una estelada, Junqueras va tornar als bàsics: “Les competències, els recursos, només es poden garantir –ens agradi més o menys– si disposes de tot el poder institucional, de totes les eines d’estat, de què disposen els estats. I si nosaltres no som una república, si nosaltres no som un estat i no disposem de totes les eines de les quals disposen els estats, sempre estarem subjectes a les arbitrarietats que ens puguin imposar… els governs espanyols”.  

Al darrere del candidat, l’expressió “Una nova ambició nacional” que se solapa amb una vella ambició personal, la de ser president de la Generalitat, algun dia. Però de la mateixa manera que Esquerra i Junqueras tenen el crèdit d’haver portat la centralitat del país a l'independentisme a la dècada dels 10, Junqueras té el passiu del desgast que comporten els 14 anys al capdavant del partit. Només cal sentir ahir mateix Ernest Maragall al 3CatInfo, antigament 3/24: “L'he sentit dir que reivindicava la seva capacitat per arribar a pactes. Jo el que puc constatar és la seva capacitat per dividir i enfrontar. I per engegar, expulsar, per purgar i prescindir de magnífics actius polítics del país. Que eren de la seva organització però que no són propietat d’una organització, sinó que són propietat col·lectiva, patrimoni de la ciutadania”. 

El focus del món no està posat en Catalunya com l’1 d'octubre del 2017, precisament. Ahir el secretari de Defensa dels Estats Units exigia als seus generals que es preparessin per a la guerra i que recuperessin els estàndards físics masculins. Trump va dir als seus generals que les ciutats americanes governades pels demòcrates haurien de ser camp d'entrenament de les tropes. El món ha canviat molt en aquests vuit octubres.

Bon dia.