L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El país de les tensions no resoltes'

Aquesta és l’última anàlisi de la temporada i el final de trajecte convida a fer balanç. 

I el balanç és desigual. La nostra economia va tirant i, en grans xifres, indica que la riquesa per càpita de Catalunya (tots els béns i serveis que produïm dividits pel nombre d'habitants) queda just per sota de la mitjana europea: a Catalunya és de 39.260 euros i a la UE, de 39.660. Hem perdut posicions, perquè fins al 2020 estàvem lleugerament per sobre de la mitjana europea. D’altra banda, els sous fan curt en un país car com el nostre, amb sous locals i preus internacionals. L’habitatge és un gran problema, com a tot arreu, però aquí més per la històrica falta d’oferta pública i perquè la població ha crescut en dos milions de persones els últims vint-i-cinc anys, aproximadament. I ens passa igual amb els trens que depenen de Renfe i d'Adif (que han tornat a proporcionar-nos un any humiliant) i l'AP 7: som un país amb la mobilitat trabada. 

El panorama, per tant, s’assembla massa al que teníem fa un any. Hi ha solucions a l’horitzó, però ens hi acostem massa lentament: el traspàs de Rodalies a la Generalitat tot just s’ha signat i encara n'hi ha per anys, ben bé cinc, perquè notem les millores. I quant al finançament, som lluny de l’acord pactat que ens retorni l’esforç fiscal que fem. Els catalans continuem lluitant amb una mà lligada a l'esquena. L’amnistia, aprovada al Congrés, està aturada al Suprem i el president Puigdemont continua a l’exili.

D’aquí vuit dies farà un any que Salvador Illa va ser investit president de la Generalitat. Un president arrenglerat amb Pedro Sánchez, d’un partit, el PSC, més arrenglerat que mai amb el PSOE. Un president maratonià que reuneix cada dia el seu equip a primera hora del matí i que supleix amb hores de treball, proximitat amb els alcaldes i marcatge als consellers una coneguda falta de carisma polític que ha anat transformant en previsibilitat i la seguretat d’un valor refugi en temps convulsos. Tot i que només disposa de 42 diputats, la navegació socialista al Parlament ha estat tranquil·la. Esquerra i Comuns, que el van investir, s’han limitat a no aprovar-li el pressupostos, que no és poc, però no ha estat suficient per fer-lo trontollar, perquè tampoc ho volien. Junts braceja l’oposició, Illa i el seu govern han anat consolidant-se i Catalunya continua sent la reserva d’esquerres del sistema d’Espanya i bona part d’Europa.

Aquest any també ha vist com creix la taca d’oli d'Aliança Catalana amb un discurs antiimmigració, sobretot musulmana, i que ens posa davant el mateix repte que al món democràtic: mantenir la convivència sense enfonsar els serveis públics i salvar la identitat, que en el nostre cas vol dir la llengua, especialment.

Hi ha moltes tensions internes no resoltes a Catalunya, una de les quals és donar forma política efectiva al 40% de persones que votarien que sí en un referèndum d’independència. El país fa xup-xup en superfície, però bull de fons. Com es manifestarà l’augment latent de la temperatura, a què contribueix la crispació espanyola, serà el tema del curs polític vinent.

Bon dia i bones vacances.