L'anàlisi d'Antoni Bassas: "Puigdemont demana respecte"

Hola, com estan?

Ahir va fer cinc anys que el president Puigdemont va arribar a Brussel·les després d’haver-se aprovat la DUI, que és tant com dir que ahir va fer cinc anys que va començar l’exili de Puigdemont. I amb aquest motiu va penjar una carta oberta a Twitter.

No és una carta més. Sí, hi ha la seva posició respecte a la polèmica del moment sobre la reforma del delicte de sedició, però ajuda a entendre, per si no havia quedat clar, com és i com pensa el 130è president de la Generalitat. Carles Puigdemont és molt clar: rebutja la reforma del delicte de sedició com una manera de resoldre la seva situació personal, perquè això seria, diu, una renúncia política. 

De fet, tota la carta és una reflexió sobre quin sentit té l’exili, i el sentit només és un: el sentit polític. Que té costos personals? Moltíssims. Però això, per a Puigdemont, va al darrere.

Diu, per exemple: “Com que es tracta d’un conflicte polític, les solucions personals no el resoldran". I demana al PSOE que no li enviïn més emissaris a demanar-li que s’aculli al que ell en diu “solucions felices”, com seria reformem el Codi Penal, vas a Madrid, declares al Suprem, et jutgen i, amb la reforma, en tres anys ets al carrer i s’han acabat els teus problemes. Això és el que diu Puigdemont que li han ofert, i afegeix: “Segur que Pedro Sánchez sap de què parlo”. I també demana a Esquerra que no negociï amb el PSOE sobre la seva situació perquè diu que els beneficis que li poguessin reportar ni els busca ni els vol, que no hi insisteixin.

El missatge de Puigdemont, ara que ja fa cinc anys que va començar el seu exili, és que creu que pot guanyar la seva lluita amb l’estat espanyol per no ser extradit (i, de fet, se n’ha sortit sempre, fins ara, a Bèlgica, a Alemanya o a Itàlia), que la seva presència al Parlament Europeu és el recordatori constant (i dolorós per a Espanya) que hi ha un conflicte amb Catalunya, i que, per dur que sigui l’exili, ell no pensa bescanviar tres anys de presó per acabar amb la incertesa que l’acompanya tots i cadascun dels dies de la seva vida. Perquè ser exiliat és, entre altres experiències, la de preguntar-se què et passarà demà. 

Ho diu al principi: “L’exili no és cap broma i té molts costos personals i familiars, i genera un impacte molt fort en les persones que el pateixen”. Puigdemont sap que, segons com vagin les coses, el poden acabar detenint i portant a Espanya o bé pot morir a l’exili sense haver pogut tornar mai a Catalunya, i a hores d'ara ho té absolutament assumit. Perquè, per bé que ara les possibilitats siguin remotes, no descarta la possibilitat de tornar a casa com un home lliure. I si no ho pot a Catalunya, que sigui a Bèlgica, amb les limitacions de l’exili, perquè ja ho diu: “La raó de l’exili és política i les conseqüències personals no han d’influir en les meves decisions polítiques”.

Una cosa és que el delicte de sedició tal com està al Codi Penal espanyol sigui anacrònic i comporti penes desproporcionades, i un altre és que Puigdemont s’hi vulgui acollir per beneficiar-se’n. 

Podem criticar Puigdemont en la seva actuació el 2017 entre dubtes dramàtics que no hagués anat més lluny, podem veure’l com un polític al qual no li agrada la vida de partit, podem considerar que la seva aposta pel desbordament és irrealitzable en la Catalunya d'avui després de tot el que ha passat en aquests cinc anys de destrucció mútua en el camp independentista, però la determinació que expressa quan diu “continuem, i tant que continuem” mereix tot el respecte.

Bon dia.