L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'A Trias només li val guanyar'

Aquesta nit comença la campanya electoral. 

A Madrid estan pendents de si el PP pot tornar a governar la Generalitat Valenciana (que presentaria com el primer pas per tornar a la Moncloa al desembre) o si el pròxim alcalde de Barcelona és socialista –fa 12 anys (amb Hereu, fins al 2011) que Barcelona no té un alcalde del PSC–, i el PSOE ho presentaria com un altre èxit internacional de Pedro Sánchez.

Per cert, demà, el primer dia de la campanya, Pedro Sánchez serà rebut al Despatx Oval de la Casa Blanca per Joe Biden. Com s’ho ha fet? Una pista: aquesta setmana, Espanya ha acceptat dos vaixells de guerra més a la base naval de Rota, a Cadis, i els Estats Units valoren molt que Espanya, amb dictadura o amb democràcia, amb el PSOE o el PP, sigui un aliat militar fidel. 

Si parlem de Barcelona, Colau comença més forta del que hauria semblat fa tot just un any. La ciutat bruta i deixada de bona part del seu mandat ha donat pas a una Barcelona més neta i no tan deixada, i amb les obres estrella, els eixos verds (els carrers de vint metres d’ample de l’Eixample amb un sol carril per als cotxes i de gir obligatori a cada xamfrà, arbrats i amb bancs per seure) que ja comencen a ser una realitat.

Els ha fet al districte on no guanya, però on tot ressona més, perquè l’Eixample és el districte que més aporta a la creació de riquesa de Barcelona. Els eixos verds, vistosos, oasis que ajuden a abaixar els nivells de contaminació que Barcelona ha de reduir per mandat de la UE, compliquen la vida als carrers que han d’assumir la càrrega de trànsit que ells no carreguen. Gairebé tots els cotxes que no veuen aquí són en un altre carrer.  

Els eixos verds són la plasmació en obra pública d’una gestió molt ideologitzada d’una alcaldessa que ha mantingut un perfil baix durant quatre anys. Colau polaritza: o s’hi està molt a favor o molt en contra, i per això està buscant el cos a cos amb Xavier Trias, a qui presenta com a antagònic i com el passat.

Òbviament, a Trias ja li va bé que Colau el busqui i que entre els dos treguin de sota els focus el socialista Collboni i el candidat d’Esquerra, Ernest Maragall. Esquerra i el PSC en diuen "la pinça Colau-Trias", però la realitat és que Collboni ha governat amb Colau (de fet, ell se’n va anar però el PSC encara hi governa) i Maragall li ha hagut d'aprovar els pressupostos com a torna pel suport als pressupostos d’Esquerra a la Generalitat.  

A les eleccions municipals, quedar primer és fonamental, encara que no decisiu (Colau és alcaldessa sense haver guanyat el 2019 i gràcies als vots d’algú que deia que la volia fer fora, Manuel Valls). Quan els demanen pels pactes, Collboni dona a entendre que podria pactar amb Trias i Trias diu obertament que podria arribar a acords amb el PSC i ERC, però no amb Colau.

Si fem cas del que diuen tots els partits, el resultat d’aquestes eleccions anirà molt just. Ja hi va anar el 2019: Maragall va treure 4.833 vots més que Colau sobre un total d’uns 750.000 vots, i ara podem anar pel mateix camí.

Què vol dir, tot això? Perquè Trias sigui alcalde ha de quedar primer i tan clarament com pugui; si no, s’exposa a la possibilitat que Colau, Collboni i Maragall es posin d’acord, per governar en coalició o pels pressupostos, com ha anat passant aquests quatre anys.

Però, i Barcelona, com està? Dual. Caríssima per viure-hi, impossible llogar-hi o comprar-hi un pis, objecte de desig turístic, amb l’atur baix, amb salaris baixos i amb força activitat econòmica. El resultat de les eleccions canviarà res? Aquesta és la pregunta.

Bon dia.