BARCELONAUna final de Copa del Rei entre el Barça i el Reial Madrid no és un esdeveniment que tinguem cada any fixat al calendari. Al contrari, és un fet excepcional. Però si avui els dos equips acaben la feina començada en el partit d'anada de les semifinals, en tindrem una. Serà la sisena en més de 100 anys, i es jugarà el 20 d'abril en un estadi que encara no s'ha decidit.
Només ha passat cinc cops, en què el Barça pot presumir de tres victòries sobre el seu etern rival i en què el Madrid va treure pit dues vegades, l'última un llunyà 1974. Cinc precedents de finals sota tres denominacions diferents. El 1936 els dos equips es van trobar per primer cop en una final quan es deia Copa de la República. El 1968 i el 1974, quan era la Copa del Generalísimo. I el 1983 i el 1990, amb la denominació de Copa del Rei. I sempre han estat partits realment especials, que han ajudat a mitificar aquesta rivalitat i a construir l'imaginari col·lectiu dels dos clubs. Per als aficionats, poder recordar una final així és motiu d'orgull, ja que en els partits de Lliga pocs aficionats visitants obtenen entrades. En una final, en canvi, està al 50%.
La mà de Zamora i les ampolles
No queden testimonis vius de jugadors d'aquella final del 1936, una final que es va jugar amb un clima estrany perquè va ser tot just tres setmanes abans de l'inici de la Guerra Civil. La final la va guanyar el Madrid CF –en temps de República, el Madrid no era reial–, i el protagonista va ser un català, Ricardo Zamora. El millor porter de la història del futbol espanyol, ja veterà amb 35 anys, va passar a la història amb una aturada prodigiosa d'un xut d'Escolà en l'últim minut. Els blancs guanyaven 2-1 i aquell xut semblava destinat a forçar un segon partit, ja que llavors no hi havia pròrroga. Però el veterà porter català es va estirar cap al pal i va fer seva la pilota amb la mà esquerra just sobre la línia de gol de l'estadi de Mestalla, fins i tot va aixecar pols en l'esforç.
La segona final no arribaria fins al 1968. D'aficionats del Barça n'hi havien, però pocs, perquè l'escenari era el Santiago Bernabéu. Era una època futbolísticament estranya, en què el Madrid encara guanyava lligues però envellia mentre era pressionat per diferents clubs farts del domini blanc. En plena ratxa de 14 anys sense guanyar la Lliga, el Barça de Salvador Artigas es va permetre el luxe de guanyar la final a l'estadi dels blancs, gràcies a un gol en pròpia porta de Zunzunegui. La famosa final de les ampolles, en què el públic local, crític amb el col·legiat balear Rigo Sureda, va acabar llançat ampolles de vidre a la gespa. "L'ambient era hostil, i la cosa va anar cada cop pitjor. Al final tot va ser caòtic, amb les ampolles volant i la policia que no sabia gaire què fer. Va ser una final diferent, perquè un dels dos la jugava a casa", recorda Chus Pereda, un dels campions d'aquella final del 1968.
La revenja del 0-5
Sis anys més tard, tots dos equips es van trobar de nou just quan el Barça li havia deixat clar al Madrid que el seu domini havia finalitzat. Era l'any del 0-5 i la Lliga amb Rinus Michels a la banqueta, però l'últim acte de la temporada 73/74 va ser una derrota en la final del Vicente Calderón 4 a 0 davant dels blancs. La Federació Espanyola s'havia empescat un calendari en què la final es jugava just al mig del Mundial de futbol. Poc els importava, ja que el famós gol del iugoslau Josip Katalinski havia eliminat la selecció espanyola, però Cruyff sí que hi era, al Mundial. I amb l'holandès jugant la segona fase del Mundial, el Barça va caure golejat.
Les botifarres de Schuster
Els dos rivals no es veurien les cares en una final de nou fins al 1983, quan Franco ja era part del passat. Les dues finals jugades entre el Barça i el Madrid des de la mort del dictador, de fet, les ha guanyat el Barça, el 1983 a Saragossa i el 1990 a València. Dues finals en què s'han viscut desplaçament massius de les dues aficions, ja que s'han jugat en escenaris més o menys equidistants.
"L'ambient va ser genial, guanyar una final sempre és bonic, però si és davant de l'etern rival encara més. I si és amb un gol al final, imagina-t'ho", recorda Tente Sánchez, que va jugar la final del 1983 al costat de Maradona. Final decidida per un gol de cap de Marcos preciós just al final d'un partit que Sánchez recorda com "força dur". "A Maradona li van fer moltes faltes, es notava la tensió". Tanta tensió que Schuster va celebrar el gol de la victòria amb dues botifarres.
Tant la del 1983 com la del 1990 es van jugar en estadis dividits, plens de senyeres catalanes i amb molta tensió a la gespa i la graderia. El 1990, els radicals del Madrid fins i tot van llançar una barra de ferro a Zubizarreta. "Una final així val la pena per l'ambient que hi ha a la graderia, ja seria hora que es jugui de nou", sentència Sánchez. Són 21 anys esperant, i només el Sevilla pot evitar que sigui una realitat.
