CECÍLIA BOFARULL: «‘Me quiero vivir’ és un cant a la vida en forma de dietari de dies bons i dolents»

Aquest gener farà set anys que li van diagnosticar un càncer de mama amb metàstasi als ossos. Però Cecília Bofarull (Tarragona, 1976) va decidir que no es rendiria. El seu pare li va dir: “Tu ets forta. Això no podrà amb tu”. Va agafar pinzells, aquarel·les i i va anar publicant textos a les xarxes socials amb taques de colors que reflectien el seu estat d’ànim i les seves emocions. I n’ha fet un llibre, Me quiero vivir (Acantilado), la recaptació del qual es destinarà a la Fundació Fero. En el pròleg, el Dr. Josep Baselga el defineix com “un arc de Sant Martí d’amor a la vida i ple d’esperança”.

Per què una taca?

Una taca és tornar a començar. Cada dia és tornar a començar.

Com es pinta el càncer?

Té molts colors. Hi ha dies de tot: dies en què vius els instants amb colors vermells i hi ha dies molts grisos i molt negres. Però també n’hi ha de daurats.

Daurats?

Sí, són els dies que et diuen que et donen l’alta i que no cal que hi tornis. És daurat. Encara no m’ha passat, però l’espero.

Ets feliç?

Jo soc feliç. Gaudeixo molt la vida. Hi ha de tot, però això és la vida, suposo que com tothom, encara que no tinguin la malaltia. M’han passat coses molt maques amb el càncer: he fet un documental, he conegut gent fantàstica que potser no hauria conegut mai...

Es pot conviure amb el càncer?

Jo preferiria no viure-hi. És cert que quan estàs bé gaudeixes molt més de la vida que una altra persona que està bé de salut. Ho valores tot amb molta intensitat. Llàstima que s’hagi de patir per apreciar més les coses. Per què no ho fem sempre?

I psicològicament?

A mi em van diagnosticar un tumor en 24 hores. Jo pensava que era un quist de greix. No havia anat mai al CAP. El doctor que em va fer la mamografia em va dir, molt sec: “És un tumor”. Però hi va afegir: “Pensa que ets al millor lloc del món. Això sí, l’actitud és el més important. Amb actitud te’n sortiràs, com moltes altres dones”. I aquesta paraula, actitud, em va quedar gravada.

El llibre conté taques dedicades...

N’hi ha per a la meva mare, el meu pare, amics, metges... I també per a persones que ja no hi són per culpa de la malaltia. Un dia, mentre feia l’assaig clínic, una noia que no coneixia em va escriure per privat a Facebook i em va dir: “Llegeixo el que vas publicant a les xarxes. La meva mare va morir de càncer i em va demanar que donés diners a una fundació que treballés seriosament contra el càncer. Veig que aquesta fundació et cuida molt bé i he pensat que li donaré els diners”. No vaig conèixer la mare de l’Ana, però vaig dedicar-li una taca: fúcsia, taronja i vermell viu. Els colors que crec que la representen.

El teu fill dona sentit a la lluita, dius al final del llibre.

Sí. Tinc un fill d’onze anys. Quan tens un fill ho vius diferent. No vols que ell recordi la seva infantesa amb la mare malalta. Tot i que a ell només li preocupa que no em caigui el cabell. [Riu.] Em cuida ell a mi. Li pregunto: “Com ha anat l’escola?” I ell respon: “Bé. I tu com estàs?”

Et molesta la sobreprotecció?

Arriba un moment en què demanes que et tractin normal. Tothom intenta ajudar: els pares, els amics... Però de vegades sents que vols ser normal, que vols deixar de ser el centre d’atenció.

Com ajuda el llibre a d’altres persones?

Econòmicament ja ho fa, perquè tota la recaptació va destinada a la Fundació Fero per a la investigació oncològica. Per a mi, això ja és un regal. És un llibre que toca emocions tristes i positives, que et fa pensar.

És un cant a la vida?

Sí. La vida és aquí i ara. M’encanta que m’escriguin missatges dient el que han sentit amb el llibre: em comenten que s’han emocionat, que han plorat o que han rigut... Però jo no vull ser exemple de res. Només comparteixo el que he sentit i sento al llarg d’aquest camí.