HI HAVIA UNA VEGADA un home que es considerava molt normal. Portava una vida corrent i no ambicionava grans tresors, si pot existir un tresor més gran que acabalar amor, salut i certa prosperitat. En definitiva, li agradava la seva vida anònima i raonablement feliç. Intentava mantenir els seus principis i ideals però no s’obsessionava amb preguntes sobre el sentit de les coses ni pretenia ser capdavanter en res. Tampoc era especialment valent, almenys no aparentment. En definitiva, no semblava nascut per a cap mena d’heroïcitat ni s’havia sentit mai cridat per veus ancestrals. Era més aviat pràctic i racional. Això es pensava.
Però van començar a passar una sèrie de coses al seu voltant i es va adonar que ja no en tenia prou només amb sobreviure. S’havia fet palès que tot el que posseïa, tan valuós, se sustentava en una base de fang. De sobte, els ulls de la història el miraven de forma expectant. Una llarga llista d’homes invencibles s’havien esllomat per deixar-li tot allò que ara ell gaudia i es preguntaven si s’ho deixaria soscavar. Inconscientment, sense buscar-la, l’home havia trobat la resposta a l’etern interrogant. Per què som aquí, en realitat? Havia vist uns camps tan immensos entre cels i mars, la infinitat, que ja no podria tornar mai a la seva gàbia mental. Totes les cadenes invisibles de la por i la comoditat s’havien trencat. Per primera vegada, era lliure de veritat.
