Afirmar que Roseta Mauri va ser una ballarina excepcional queda avalat per una biografia de trajectòria ascendent i que la va dur al zenit com a artista escènica. Extraordinària va ser la precocitat als escenaris i la rapidesa amb què va assolir prestigi als millors teatres europeus. Als 15 anys formava part del cos de ball del Teatre Principal de Barcelona, i als 17 n’era la ballarina primera. Ho podia ballar tot i va introduir a les seves actuacions el ballet clàssico-romàntic. Va sortir del país per ballar a Hamburg i va fer estada a París, a l’estudi de la prestigiada Madame Dominique, qui va percebre les qualitats corporals i la vocació de la jove alumna. Amb 20 anys estava resolta a aprendre més i més en la professió que l’apassionava. Quan va tornar a Barcelona, el Gran Teatre Liceu la va contractar com a primera ballarina. El Teatro Dal Verme de Milà la va cridar per a la temporada inaugural del 1872 i va emprendre un periple europeu que la va fer tornar a Milà, a la Scala, on la seva vida professional va fer un gir definitiu: el compositor Charles Gounod la va veure ballar Elionor de Taglioni i va aconseguir que fos contractada per l’Òpera de París. Tenia 28 anys.
Va arribar a la capital francesa per la porta gran, pels propis mèrits artístics assolits amb tenacitat i passió per la dansa. Era un fet inèdit que havia trencat la tradició de les seves antecessores, passades per l’École de Danse de l’Académie Nationale. Des del primer moment es va guanyar l’estima i admiració de l’exigent públic de l’Òpera, de la crítica parisenca i dels seus companys del cos de ball. La seva versatilitat li permetia un repertori ampli, compositors i coreògrafs van crear obres expressament per a ella: jamais vu a l’Opéra!
Una evidència de la singularitat del seu art ens la dona la premsa de París, que va resseguir les seves actuacions. Els crítics van vessar rius de tinta i van exhaurir els qualificatius d’elogi, aplaudiment i fascinació adreçats a la ballarina. De moltes, una: “I, per damunt de tot, hem de declarar que la senyoreta Mauri actua i dansa amb un virtuosisme perfecte. No se’n pot trobar una altra de més lleugera, més plena de gràcia, més enèrgica i més espiritual. Conquista el públic amb el seu art personal, expressiu, àgil i vibrant”, es deia a Le Gaulois el 14 d’abril del 1882, després de l’estrena de Francesca de Rimini.
La seva darrera gran creació va ser L’Étoile, estrenada el 1897. Roseta Mauri havia arribat al punt àlgid, mai cap ballarina s’havia mantingut 20 anys a l’escena de l’Òpera com a primera ballarina: una altra dada extraordinària. En aquell moment dolç va anunciar la retirada, perquè volia que el seu públic la recordés en plenitud.
Però la dansa era la seva vida i el seu cos tenia molta vitalitat, molta saviesa a transmetre, i va esdevenir professora de la classe de perfeccionament de l’École de Danse de l’Académie Nationale fins al 1920. París va plorar la seva mort el 3 de desembre del 1923. La seva figura passava a formar part de la història de la dansa, ella havia revelat amb un talent excepcional i singular que la dansa era una art escènica que podia transmetre bellesa, emoció i poesia. I va dir: “Penso el mateix de la dansa que de totes les altres arts. El propòsit és arribar a un grau de mestratge que faci que les coses més difícils semblin senzilles i fàcils d’executar”.
Reus ha mantingut viu el record de la seva filla il·lustre i amb l’Any Roseta Mauri vol reiterar l’homenatge a la ballarina que es va expressar meravellosament eloqüent en el llenguatge universal de la dansa.
