L’aiguamoll de més interès entre els deltes del Llobregat i l’Ebre
La Séquia Major de Vila-seca és un espai natural protegit pel Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya des de l’any 1992. Aquesta zona humida litoral de 17,3 hectàrees situada a la Pineda Platja (Vila-seca) forma l’aiguamoll de més interès entre el delta de Llobregat i el delta de l’Ebre.
L’accés a la Séquia Major està regulat i guiat durant els mesos en què les aus no hi nidifiquen, d’agost a febrer. L’espai destaca per la biodiversitat i la presència de moltes espècies. S’hi troben comunitats vegetals de canyissar, prats humits i jonqueres; i també animals singulars, com el fartet (Aphanius iberus) o la tortuga d’aigua europea (Emys orbicularis), espècies que no es poden veure en gaires més indrets del territori català perquè estan en perill d’extinció. Les visites a la Séquia Major són gratuïtes i aptes per a totes les edats. S’hi expliquen la història de l’indret i els seus valors naturals, s’hi interpreten les rastres d’activitat animal a través de les petjades, les plomes, els nius i les restes de menjar, i s’hi observen ocells amb prismàtics, així com espècies protegides de l’espai.
Com cada any, a partir del mes d’octubre les visites a l’espai natural de la Séquia Major es duen a terme els diumenges, i inclouen un recorregut d’uns dos quilòmetres que es pot fer aproximadament en dues hores.
Les visites, que cal reservar amb antelació al Patronat Municipal de Turisme de Vila-seca (telèfon 977 39 03 62) i a l’Oficina de Turisme de la Pineda (caps de setmana), es fan els diumenges d’11.00 h a 13.30 h (entre els mesos d’octubre a febrer) i els dissabtes i diumenges d’agost i setembre, de les 18.00 h a les 20.30 h. El punt de trobada d’aquestes visites és a l’accés principal a la Séquia Major, a la plaça de la Cançó Catalana, a la Pineda.
Aquesta zona humida es va originar a partir dels sediments sorrencs aportats pel riu Francolí, i formaria part del seu delta. Les llacunes de la zona s’alimentaven de surgències naturals d’aigua dolça i, a la vegada, de filtracions i inundacions periòdiques d’aigua del mar. L’alternança entre aigua dolça i salada va originar una notable diversitat d’ambients.
Els terrenys dels aiguamolls eren molt rics des del punt de vista agrícola, però molt difícils de conrear a causa de l’aigua que s’hi acumulava. El 1537, per tal de drenar aquests terrenys, es va construir la séquia major, un llarg canal que comunicava els aiguamolls amb el mar, i que, alhora, recollia l’aigua de canals tributaris més petits. Posteriorment s’hi van construir sistemes de regulació hidrològica, com la Caseta de les Xibeques. Actualment és un paratge ideal per descobrir la vida natural.
