En moltes democràcies, l’alternança entre governs de dreta i d’esquerra no es produeix en condicions simètriques. Aquesta asimetria es reflecteix en la naturalesa orgànica i estructural dels partits: les dretes solen ser més cohesionades, amb lideratges forts i estratègies compartides, mentre que les esquerres es caracteritzen per una fragmentació interna més gran, una diversitat ideològica més marcada i un debat permanent —i sovint paralitzador— entre matisos i corrents interns.
Aquesta diferència no és només cultural; sovint té arrels materials. La dreta manté una major proximitat amb el capital, els grans grups empresarials i els mitjans de comunicació, cosa que li atorga més capacitat de projecció pública, més recursos per a la campanya i una narrativa més homogènia i augmentada pels altaveus principals del debat públic.
Les esquerres, més vinculades a moviments socials i xarxes de base, tenen més dificultats per articular un discurs unificat i durador. En aquests temps, això fa que, tot i accedir al poder, sovint ho facin en coalicions més febles, que poden ser percebudes com a inestables o menys eficients.
Aquesta dinàmica fa que les esquerres arribin al poder en condicions d'inferioritat estructural, sovint després del desgast de governs de dreta, però amb dificultats per consolidar-se. Les dretes, per contra, es presenten com a garants de l’ordre i de l’estabilitat, i poden tornar al poder amb més facilitat, gràcies a la seva cohesió i al suport tàcit o actiu d’interessos econòmics dominants.
Així, l’alternança, que hauria de reflectir pluralisme democràtic, es veu afectada per una asimetria estructural que afavoreix sistemàticament la dreta. Fer visible aquesta realitat és clau per aprofundir en la qualitat democràtica i en la capacitat transformadora de les forces polítiques.
