En els últims temps s’està estenent en tertúlies i en alguns llibres un relat que contraposa els nascuts durant el creixement demogràfic de la postguerra amb les noves generacions. Segons aquest discurs, el benestar dels primers estaria hipotecant o condicionant el futur dels segons. Però aquesta idea, més que fruit d’una anàlisi rigorosa, és una fal·làcia simplificadora que amaga les causes reals de les desigualtats i les tensions actuals, certament preocupants.
Els boomers no van créixer en un món d’abundància, sinó en societats que sortien de la pobresa, de dictadures o de guerres. Han viscut i protagonitzat transformacions socials profundes: l’accés generalitzat a l’educació i a la sanitat, la consolidació dels drets laborals i el desenvolupament de l’estat del benestar. Res d’això ha caigut del cel: ha estat fruit de reivindicacions, treball, sacrificis i compromisos col·lectius.
És cert que molts joves avui s’enfronten a un mercat laboral incert i inestable, a un encariment especulatiu de l’habitatge i a un futur ambiental preocupant. Però responsabilitzar-ne tota una generació anterior és confondre’n totalment la causa. Les dificultats actuals provenen d’un model econòmic i polític global que, amb certa passivitat de tots, ha anat desmantellant els mecanismes de redistribució i protecció social que, justament, els boomers van contribuir a construir. És a les mans de tots els ciutadans fer front a aquests corrents globals que busquen, precisament, l’enfrontament, la divisió, per afavorir règims autocràtics suportats en la cobdícia insaciable dels que més tenen.
