AQUESTA FASE DE represa s’està fent d’allò més feixuga. Per molts motius, però als que som de petonejar-nos i abraçar-nos amb familiars i amics quan els hem vist poc, se’ns fa molt difícil mantenir aquesta distància de seguretat d’un metre i mig aplicant el nou gest de moda. Tocar-se colze amb colze s’ha convertit en la salutació per excel·lència i mentre fem l’acció hi afegim el comentari següent: “Com que no ens podem fer petons...” I se’ns dibuixa un mig somriure a la cara camuflat sota la mascareta intentant no sentir-nos summament ridículs, mirant de reüll que ningú vegi el panorama.
Un dia amb uns amics vam començar a donar-nos cops de colze i semblava aquella cançó de l’estiu, “Si bailas cachete con cachete, pechito con pechito...” I ara sumeu-hi “codito con codito”. Per no parlar de les persones que malgrat saber que la mascareta ja és obligatòria la porten enganxada al colze pensant que potser fa el mateix efecte que si la portes tapant-te el nas i la boca. Tot sigui per mantenir el colze protegit davant tants cops.
Som llatins, som de tocar-nos, i era inevitable buscar una alternativa als petons i a les abraçades. No ens podem tocar la cara, ni les mans, un cop de peu és difícil de coordinar... Poques opcions més ens quedaven que els colzes. Encara que no ho sembli, m’alegro que ara els cops de colze siguin per saludar-nos i no pas per trepitjar els que tenim a la vora.
