Del 155 encara i més
Acaben de destituir el cònsol honorari de Finlàndia a Barcelona, Albert Ginjaume, perquè així ho ha demanat el ministeri d’Afers Exteriors espanyol. Mentrestant, ell està a l’espera de conèixer-ne les causes, tot i que sospita que tot plegat pot ser perquè va convidar la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, a un dinar on hi havia altres cònsols acreditats.
És possible que li hagin dit de plegar perquè se l’ha considerat des del govern espanyol com a no contrari a la causa independentista. Segons aquesta decisió, ¿quantes persones caldrà fer fora a partir d’ara? Perquè d’opinions n’hi ha tant a favor com en contra o indiferents a la causa independentista. ¿O es pensen que amb el 155 s’esborrarà tota l’opinió favorable a aquesta causa?
L’única cosa que pot passar és que ara la gent tingui por de manifestar qualsevol opinió sobre el tema. D’això se’n diu repressió, suposo. Anem cap a un país cada vegada menys lliure i hauria de ser al revés. La història sembla que retrocedeix en llibertats en aquest moment. Quants cònsols més -i no cònsols- caldrà fer fora?
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
Sobre les crítiques a Anna Gabriel
Després del canvi d’imatge que hem pogut veure en Anna Gabriel i les crítiques que ha rebut, he vist reafirmat que la nostra societat segueix molt endarrerida. Han sigut nombrosos els adjectius ofensius que se li han associat constantment, basats únicament en la seva imatge, el seu estil de vestir o el pentinat que duia. ¿Que potser deixa de ser qui és per vestir d’una manera o d’una altra? ¿Es converteix en millor o pitjor persona per pentinar-se amb serrell o sense?
Crec que la nostra societat no ha evolucionat pel que fa a l’acceptació de la diversitat. Tots som diferents i tenim uns gustos diversificats, però això no modifica les persones que som o deixem de ser. Ara que, a més a més, s’acosta el Dia de la Dona, un dia important per a la igualtat, crec que hem de començar a valorar-nos pel que som i deixar de criticar-nos per la nostra aparença.
Només quan deixem de banda els prejudicis serem capaços de valorar-nos pel que realment ens fa especials i val la pena.
AINA CARCASSONA
BARCELONA
Crítica a l’ús mediàtic de l’autisme en sentit pejoratiu
A l’article “Autisme, realitat virtual i èpica política”, publicat el dia 21/02/18, s’utilitzen les paraules autisme i autista amb connotacions pejoratives. Des de les diferents entitats que lluitem per la inclusió de les persones amb autisme, volem denunciar aquest ús inoportú del terme, comparant-lo amb una pràctica política allunyada de la realitat, i demanem que es deixi d’utilitzar aquest terme, perquè tira enrere tota la feina que duem a terme d’informació i sensibilització sobre la qüestió. Una societat inclusiva ha de vetllar perquè des dels mitjans de comunicació, que són una eina de difusió que també serveix per fer pedagogia, es respecti la dignitat de totes les persones que la componen.
Les persones amb autisme senten, volen integrar-se i volen comunicar-se, tot i les seves dificultats, en una societat que, per desconeixement, no entén tota la complexitat que comporta. Volem trencar amb el mite de l’autisme com a persones aïllades del món.
ROSA SERRANO CENTELLES
PRESIDENTA DE LA FEDERACIÓ CATALANA D’AUTISME
Servei de Rodalies
Davant la impossibilitat de pagar un lloguer a Barcelona, pels preus abusius que hi ha, vaig optar per anar a viure a Manresa, on el meu marit té la feina i la meva filla la universitat. Des de llavors, ja fa sis mesos, cada dia agafo el mateix tren de Rodalies, el de la línia R4. Doncs bé, durant sis mesos cada dia, i és literal, el tren ha arribat tard. Presento queixes que no serveixen per a res.
Jo ja no sé què fer. Haig de venir a treballar a Barcelona, la meva ciutat, on ja no puc viure pel preu de l’habitatge, i on no puc arribar ni en tren perquè les línies de Rodalies són nefastes, ni en cotxe per les retencions diàries. Però jo haig de treballar. Ningú hi fa res. Som els ciutadans que callem i aguantem dia a dia una situació que limita i condiciona la nostra vida diària. Paguem uns serveis cars i obsolets. Ningú fa res. Ningú ho arregla i les administracions es discuteixen entre elles. A mi m’és igual, jo el que vull és poder anar a treballar d’una manera digna pròpia del segle XXI, pagada a preu de segle XXI, però que ofereix un servei del segle XIX. Si algú pot fer-hi alguna cosa, sisplau, que ho arregli, a veure si aquest mes algun dia el tren arriba puntual i jo puc arribar a l’hora a la feina.
SANDRA PEIRON
MANRESA
