Sobre la Manada
La sentència que s’ha dictat contra el grup anomenat la Manada m’ha deixat estupefacte.
Ignoro si el problema és en el Codi Penal o en la interpretació que se’n fa; el que sí que tinc clar és que la judicatura s’hauria de plantejar molt seriosament una revisió exhaustiva de com materialitza la seva funció, que és impartir justícia, perquè de sentències incomprensibles n’hi ha un tou, tantes com per tenir dubtes raonables sobre l’equitat del sistema. I si, com diu el ministre de Justícia, s’ha de reformar la llei, que es faci amb caràcter d’urgència, talment com es fa quan convé als interessos del poder executiu. Estic fart de cinismes i d’hipocresies!
Però tornem al cas que ens ocupa i ens hauria de preocupar: la sentència. El missatge que se’n desprèn és intolerable i inadmissible, perquè implícitament posa de manifest la impunitat total del mascle ibèric davant d’una dona. De fet, és una manera de dir “ ¡A por ellas! ”, que les conseqüències són assumibles.
Una altra qüestió també preocupant és que un dels protagonistes de la salvatjada sigui membre de la Guàrdia Civil i un altre sigui militar. Penso que això constitueix un agreujant.
Voldria saber si els jutges del tribunal, i en especial qui ha emès el vot particular, tenen filles i, si és així, quina hauria sigut la interpretació de la llei i la sentència posterior en el cas que la Manada les hagués violat. Sí, he dit violat.
JAUME FARRÉS
OLESA DE MONTSERRAT
Manipular és mentir
Un mestre ha d’ensenyar als seus alumnes, a part del programa docent, valors que configurin una docència integral per formar persones. No tot són les matemàtiques i la geografia, hi ha altres aspectes formatius fora dels llibres que el mestre està obligat a ensenyar. Hem d’humanitzar l’ensenyament, cal ensenyar respecte, diàleg, honradesa, defugir la violència i l’odi, i sobretot comentar des de la imparcialitat els fets del dia a dia que han impactat en la nostra societat. Comentar als alumnes que la violència no és el camí no és incitació a l’odi, és educar a través del diàleg. Tergiversar uns fets per fer més creïble una mentida no està bé.
Estic plenament convençut que això és el que va passar a l’institut de Sant Andreu de la Barca: comentar, des d’un punt de vista didàctic, uns fets que ningú pot obviar. Acarnissar-se amb uns docents el gran delicte dels quals només ha sigut comentar una veritat que d’altres no ignoren -però que volen que sigui ignorada-és un despropòsit.
PERE MANUEL GIRALT
SANT JUST DESVERN
No els abandonis
L’estiu passat es van abandonar al voltant de 104.000 gossos a tot Espanya. L’abandonament es produeixen, majoritàriament, en l’època vacacional: algunes persones es desfan dels animals quan decideixen anar de viatge perquè els suposa una càrrega econòmica. Malgrat això, hi ha llocs especialitzats on els nostres animals poden gaudir de la companyia d’altres animals i de cuidadors temporals. Per això vull fer una crida a la població ara que les vacances s’acosten: els animals no són una joguina. Abans d’adquirir-los s’ha de ser conscient de les atencions, el temps i el cost econòmic que comporten.
Estem parlant que la mitjana de vida d’aquests animals gira al voltant de 10-13 anys, un període de llarga durada en el qual l’animal passa a formar part de la família. Per tant, s’ha d’estar molt convençut del compromís que comporta gaudir de la companyia d’aquests éssers vius. No l’abandonis, ell mai no ho faria.
MÓNICA ABAD
TIANA
Equidistància
“Ni carn ni peix”: així em va batejar un amic quan, comentant el Procés, li vaig expressar la meva tendència a l’equidistància, situada políticament entre la independència i l’estat associat respecte a Espanya. En una amistosa rèplica li explicava que era un error considerar l’equidistància com una classe de bonisme, ja que, sense posicions raonablement equidistants, difícilment trobarem la pau.
Quan es parla de política es tornen a fer servir els qualificatius de “tal és dels nostres o dels altres”. És llavors quan em venen borroses memòries d’infant, quan el pare o la mare sentien un avió (les paves ) i deien “Tranquils, és dels nostres” o “Correu, és d’ells”.
Afortunadament, aquestes qualificacions no tenen raó de ser en la nostra societat, però no és gens difícil sentir-les quan es valora una persona que es manifesta equidistant. Conclusió personal: contràriament al que pensa el meu amic, sense una raonable equidistància dels hipotètics mediadors difícilment ens en sortirem.
JAUME V. MUNTADAS
SANT ADRIÀ DE BESÒS
L’educació: cosa de criatures?
Sona el timbre. Els nens surten de l’aula. Se senten comentaris que deixen en molt mal llos el sistema educatiu espanyol.
“És normal que tregui deus, és un empollón ”. “M’ho he de saber per demà, em salto ballet”. “Passo de plàstica, és la maria”. “Memoritza’t el que entra i prou”.
Bajanades d’estudiants ganduls? No. Els culpem a ells, però el responsable és un sistema educatiu que requereix canvis.
Cal canviar un sistema educatiu que prioritza la teoria sobre la pràctica, en què memoritzar les regles gramaticals i els teoremes matemàtics és sinònim d’excel·lència.
Cal canviar un sistema educatiu que prioritza la imposició sobre la motivació, en què la rigidesa del marc d’avaluació priva dels beneficis de la flexibilitat i fa minvar la curiositat.
Cal canviar un sistema educatiu que prioritza l’homogeneïtzació sobre la diversitat, en què sortir dels motlles és un problema, no una oportunitat.
L’educació no és cosa de criatures. Cal un canvi, i profund.
CARLA VIDAL
BARCELONA
