“Soc de Salt, però la gent em parla en castellà”
Soc professora de català d’un institut de Salt on la majoria de l’alumnat són catalans fills d’immigrants. En un tutoria, una alumna negra em va fer una reflexió que em va trasbalsar. Em va dir: “Malgrat dirigir-me jo a la gent en català una vegada i una altra, he vist com persones catalanoparlants se’m dirigeixen sempre en castellà... El que em sembla més trist és que molts d’ells, a sobre, tenen un nivell de castellà lamentable i se’ls veu clarament que són catalanoparlants... Jo soc negra, però soc catalana. He nascut aquí, a Salt! Als ulls dels altres, però, soc estrangera, soc una catalana invisible”.
Una altra alumna m’explica que, quan era petita i anava a l’escola, vivia al seu món i no hi veia diferències. Però, al fer-se gran, explica que es va començar a adonar que se la tractava de manera diferent respecte a les seves amigues blanques. Quan li pregunten d’on és, ella els diu que és de Salt, i aleshores li pregunten: “I els teus pares d’on són?” Diu que llavors és quan ha de dir que són de Mali, però que ella no hi ha anat mai, a Mali, que no en sap res, d’aquest país. Explica que se sent catalana..., però catalana de segona, quan li passen aquestes coses.
Jo només vaig saber dir-los que, si només els nascuts als Països Catalans fossin catalans, llavors no ho serien ni Jaume I (Montpeller), ni Àngel Guimerà (Canàries), ni Raül Romeva (Madrid), ni altres centenars de milers de persones nascudes fora d’aquí i que se senten, i per tant també són, catalanes. Els vaig dir que sentir-se català depèn d’un mateix.
ÀNGELS ALSINA I BOSCH
BESCANÓ
Atrapats per la xarxa
És indubtable que les noves tecnologies -i especialment el mòbil- són un giny molt útil. Tan útil, però, que condiciona la vida de moltes persones. El tel que separa l’ús de l’abús és molt tènue i, com sol passar, el verí es troba en la dosi: fins i tot una delicada flor pot emmetzinar.
Així, el 70% dels infants d’onze anys tenen internet al mòbil. Valorin vostès mateixos la dada, però dubto molt que a aquesta edat l’esmentat binomi compleixi una funció merament pedagògica. Més aviat crec que pot ser un element de distorsió en el seu procés d’aprenentatge, si tenim en compte que el seu principal referent -els seus pares- acostuma a estar enganxat a la pantalla i és el principal inductor, per tant, de la potencial addicció dels seus fills. La meva no és pas una reflexió alarmista. Només cal fer una ràpida llambregada al nostre entorn per veure com la mòbilmania és ja una realitat palmària i no una amenaça de futur. Caldrà anar, doncs, molt amb compte, que les xarxes ens acabin enredant.
ÒSCAR PUJOL ESCANERO
BADALONA
La consciència ecològica d’una societat
La consciència ecològica i el nivell de reciclatge d’una societat és un clar reflex de la seva educació. Aquesta frase la vaig extreure d’una publicació mediambiental i em va fer reflexionar i adonar-me que, malauradament, la nostra societat, lluny del que puguem pensar, no ha assolit encara el nivell educacional d’una societat avançada. La prova més palpable d’aquest fet es pot extreure comparant la consciència mediambiental i els índexs de reciclatge del nostre país respecte als equivalents d’algunes comunitats del nord d’Europa.
També em preocupa que els nivells de reciclatge, lluny de millorar any rere any, com seria lògic, sembla que estiguin estancats des de fa força anys. Crec sincerament que aquestes dades demostren que en algun aspecte s’està fallant de manera estrepitosa.
MARTÍ GASSIOT
BARCELONA
