L’etiquetatge de la carn
L’abril passat, la UE va vetar la possibilitat d’etiquetar com a carn les hamburgueses vegetals. Aquesta proposta legislativa prohibeix anomenar hamburguesa, salsitxa, filet o bistec aquelles alternatives vegetals que imitin organolèpticament aquests productes d’origen animal. La restricció es defensa amb el supòsit que aquest tipus de denominacions poden donar lloc a la confusió del consumidor, i que aquesta pràctica “no constitueix un etiquetatge clar dels aliments, ja que no facilita la percepció del producte alimentari en qüestió”.
A partir d’aquí, i fent èmfasi en la importància del llenguatge, m’agradaria esmenar alguns dels mots que el sector carni ha emprat per ocultar la realitat dels seus productes. Es parla de callos i no de trossos de tripes de vaca; de paté i no de fetge de porc; de botifarró i no de sang cuita, o bé de pernil i no de cuixa de porc, per posar-ne alguns exemples.
Entenem que el consumidor experimenta un neguit quan les paraules reflecteixen amb massa claredat la manera com es transforma un animal en carn. ¿Podem concloure, per tant, que “facilitar la percepció del producte alimentari en qüestió” no és una invenció dels vegans?
DANA MIRANDA PEÑA
TORDERA
‘Paisatges desitjats’ a Portbou
L’exposició Paisatges desitjats, que es va inaugurar el dissabte 28 de setembre, estarà oberta fins al 27 d’octubre a l’Estació Internacional de Portbou, al local de l’antiga sala de duanes. La mostra és un relat molt explícit dels paisatges relacionats amb La frontera salvaje, tot plegat vinculat amb el pensament de Walter Benjamin. Aquesta exposició és un veritable esperó per reflexionar sobre la crisi d’identitat europea i el fet que les pors irracionals, col·lectives, de l’actualitat provoquin que es vulguin tornar a aixecar unes fronteres que no tenen cap sentit l’any 2019. Que no tenen cap sentit tret, esclar, que l’objectiu sigui que torni a produir-se el que van patir Walter Benjamin i molts milions d’europeus víctimes del totalitarisme feixista, i que va convertir el Vell Continent en un gran cementiri.
JOSEP M. LOSTE
PORTBOU
Recuperem la il·lusió, aturem-ho tot
El 3 d’octubre d’ara fa dos anys, sindicats i diferents CDR van convocar vaga general en contra de la repressió en el marc del referèndum per la independència de Catalunya. Recordo que aquell dia es van mobilitzar moltes persones, i molt diverses: empresaris, estudiants, funcionaris, alts càrrecs... Tothom que va sortir al carrer ho va fer per un motiu comú: l’esperança d’un canvi.
Dos anys més tard, és innegable que la gent s’ha cansat, que la pèrdua d’il·lusió és evident i que l’adrenalina dels dies posteriors a aquell 1 d’Octubre s’ha esvaït. Però és necessari recuperar l’esperit viu d’aquelles dates i tornar a sortir al carrer amb aquelles ganes i entusiasme. Cal demostrar que tot allò que es va fer i mobilitzar encara perdura. Tenim motius per fer-ho: aturem-ho tot.
GEMMA PALLÀS PUJADAS
BARCELONA
Neus Català
Llegeixo a l’ARA que Neus Català tindrà un carrer a París. Ho celebro. Per dos motius. Perquè falten carrers amb noms de dones. Arreu. I perquè Neus Català va ser una lluitadora incansable, que es mereix tots els reconeixements possibles. “S’ha de lluitar sense parar perquè la llibertat es conquereix cada dia”, deia en un acte a Ripollet el 2016. Les seves paraules, la seva força, són tot un exemple de vida.
MÒNICA GARCÍA
BARCELONA
