Avenir-nos al seny
No soc catalana, soc valenciana, però aquesta circumstància no ha d’enterbolir l’opinió que em mereixen els fets històrics que van ocórrer a Catalunya l’octubre de l’any passat.
En primer lloc, els catalans que ho van considerar van anar a votar malgrat el munt de traves que des de l’Estat els van posar. Els que van votar, per majoria absoluta van apostar per la independència del país. El poble va decidir, i no cap polític. Mai podrem oblidar-ho.
Si no reconeixem que això va passar, després la història ens passarà factura i les noves generacions ens demanaran comptes. Podem amagar-nos darrere unes lleis i una Constitució atàvica redactada per legitimar una monarquia imposada per Franco i per malcontentar les diferents nacionalitats d’aquest país, o, simplement, avenir-nos al seny, a la raó, a l’èpica, i deixar que el poble català construisca el seu futur i la seva història.
MARIA ASSUMPCIÓ LLUCH I FERRI
BENISSODA
La política i els sentiments
El canvi de govern a Madrid ha causat inquietud de cara a la governabilitat del país. Sense desmerèixer la força sobiranista, aquesta governabilitat pot ser complicada, com un sudoku de difícil solució.
El mot català enraonar prové de l’acció d’exposar raons i propostes de sentit comú.
Com que, a vegades, l’arbre no deixa veure el bosc, jutjo interessant exposar aquí un dels debats celebrats fa un temps al Círculo de Bellas Artes de Madrid: girava al voltant de l’organització territorial de l’Estat, i hi prengueren part, entre d’altres, Miquel Roca, Herrero de Miñón i Felipe González.
Roca va admetre que el model territorial està esgotat, que s’han de repensar, des del consens i el diàleg, elements imprescindibles, tenint en compte sempre que es concreten en actituds i en comportaments basats en els sentiments. No ho oblidem, perquè fer-ho ens portaria al fracàs de nou.
JAUME VALLÈS MUNTADAS
SANT ADRIÀ DE BESÒS
Sobre els MENA
Sovint llegeixo els escrits de Jaume Funes a l’ARA. Aquest psicòleg coneix els adolescents i ens diu que necessiten viure, necessiten tenir vivències, i, tot i sentir-se insegurs, manifesten duresa. Els pares han de permetre que s’arrisquin, han d’estar disponibles proporcionant seguretat, i han de tolerar fins a cert punt les reaccions poc amables. Resumint-ho molt, el que han de fer els pares o els cuidadors és adaptar-se a les característiques d’aquesta etapa, sempre amb uns límits clars i una conducta exemplar o imitable. De fet, moltes vegades la clau d’una adaptació limitant i acollidora ens serveix per obrir moltes portes. Ens serveix per cuidar, per acompanyar, per interaccionar, per avançar. Dic tot això després de considerar el que ens diu Virtudes Pérez dels menors no acompanyats que arriben cada dia: “De moment, es convoquen reunions, es fan protocols, s’obren centres... Algú ha pensat, senzillament, a tractar-los com si fossin els nostres fills?”
MARTÍN MARTÍNEZ
BARCELONA
Les propostes de Valls
Vaig sentir la conferència de presentació de la candidatura de Manuel Valls i si no fos perquè visc a Barcelona d’ençà que vaig néixer creuria que la nostra ciutat és una barreja entre la violència de Chicago i el narcotràfic de Medellín.
És obvi que cal millorar aspectes com els narcopisos, la delinqüència, el top manta o les ocupacions il·legals i que la ciutat, amb el govern de Colau, ha anat a pitjor, però el discurs de Valls porta, de ben segur, a projectar una imatge exagerada dels nostres dèficits que no fa res més que contribuir a fer que els veïns francesos diguin que “Barcelone est une catastrophe ”.
XAVIER ARTISÓ I AGUADO
BARCELONA
