La posada en marxa del passaport covid per entrar en segons quins llocs va ser, en un primer moment, un fracàs pel col·lapse del sistema informàtic. És evident que hi va haver una manca de previsió per part de la Generalitat perquè sabien la quantitat de gent vacunada i també la quantitat de passaports descarregats. Llavors, podien haver potenciat adequadament el sistema per poder respondre a la previsible allau de sol·licituds que finalment hi va haver. Però no puc deixar de preguntar-me per què la gent no s’havia baixat el famós passaport a mesura que es vacunava. És fàcil, és ràpid, és gratis. Aquest divendres, d’un grup de deu persones totes ja jubilades (ho dic per allò de “Esclar, aquest jovent tan irresponsable”), totes amb la pauta completa de vacunació, només una de sola tenia el certificat. Com pot ser?
La part bona és que, col·lapse a banda, en un parell o tres de dies més tothom se l’haurà baixat i, sobretot, que molts dels que encara no s’havien vacunat ho faran per poder-se’n anar a prendre una cervesa, com han declarat molts als mitjans de comunicació. La cervesa, doncs, té més poder que la por d’emmalaltir o de morir. L’espècie humana és ben rara.
AGUSTÍ VILELLA I GUASCH
CAMBRILS
La pandèmia no ens ha fet canviar
Lluny queden ja els dies de confinament en què ens emocionava la idea que la pandèmia -que ens va fer replantejar-nos moltes coses- suposaria un canvi de model social, un fre al consum desproporcionat de la societat capitalista actual. Teníem la certesa que havia sigut el toc d’atenció que necessitàvem. Aquesta esperança, però, ha quedat en res. Només hem necessitat un any i mig i la por d’una suposada crisi de subministraments per viure un Black Friday amb xifres de consum prepandèmia. Comprem compulsivament com si s’acabés el món, però justament s’està acabant perquè -entre altres coses- comprem sense mesura. Malauradament, estem tots infectats d’un egoisme antropocèntric contra el qual no hi ha vacuna.
ANNA AYGUASANOSA
GRANOLLERS
T’odio, TCA
Fa molt temps que has entrat a la nostra família: fas que cada àpat sigui un infern, fas que la nostra filla estigui sempre trista i tingui molta por i que fins i tot es faci mal. Has fet que ella i moltes altres joves passin els que haurien de ser els millors anys de la seva vida entrant i sortint d’hospitals de dia i d’ingressos totals. Capgires la vida familiar (germans/es especialment). M’estàs fent plorar tant que no t’ho perdonaré mai. Però no guanyaràs. La nostra filla té un equip de professionals mèdics excel·lent al seu costat, té unes amigues i entorn excepcional que li donen suport, té una família que mai la deixarà sola, però, per sobre de tot, ella és valenta i se’n sortirà. I d’aquí unes setmanes hi haurà tot un país que lluitarà contra tu, maleït trastorn de la conducta alimentària, i per la salut mental.
IMMA QUINTELA BLAY
CASTELLVÍ DE ROSANES
Decidir el futur
Molts joves, quan acaben el batxillerat, entren a la universitat a fer una carrera. Però quants tenen clar què estudiar i quants escullen perquè toca? Aquests joves, quan encara són menors d’edat, han de decidir, amb una data límit, què serà del seu futur. I molts cops sembla que l’única via que té valor després del batxillerat és fer una carrera. Molts ni es plantegen que potser podrien fer una altra cosa. A banda d’això, també hi ha pressió per no equivocar-se a l’hora d’escollir estudis. Per què està mal vist equivocar-se? Per què hem de tenir clara quina és la nostra vocació o a què ens volem dedicar la resta de la nostra vida quan tenim tan sols disset o divuit anys? Ens haurien d’orientar millor.
SIRA VIVES I GIBERT
BARCELONA
