Certificats mèdics
Fa poc el meu fill va assistir a un centre mèdic per obtenir el certificat del permís de conduir. Descric el procés: primer va pagar 49 euros en concepte de taxes i revisió mèdica. Després se li va fer una foto i va respondre negativament a un metge que li va preguntar si tenia algun problema de salut i si portava audiòfon o ulleres. Seguidament va haver d’identificar una m de grandària enorme i la mateixa lletra en una mida més petita. I, superada la prova de reflexos, ja tenia el certificat.
Sorprèn que la DGT, preocupada per la seguretat viària, porti fiant durant dècades aquests exàmens mèdics a aquest tipus de centres. Aquest sistema delata per ell mateix una flagrant falta de rigor professional, de veracitat, i un escandalós afany de lucre. I el pitjor de tot: tots coneixem aquesta problemàtica, però per superar una suposada trava que ens impedeixi aconseguir o renovar el permís de conduir, encara que indignats, paguem i callem.
Si tant preocupen les morts a la carretera, per què no es delega el certificat mèdic al metge de família, que és qui coneix l’historial mèdic del futur conductor? ¿No és precisament la sanitat pública la que dictamina sobre la base de totes les proves i exàmens necessaris per a una possible incapacitat parcial, total o absoluta? Què saben aquests centres mèdics de les malalties físiques o psíquiques que pugui amagar un futur conductor, i que poden arribar a desencadenar un accident amb víctimes?
Aquests dies que els examinadors i les autoescoles reivindiquen millores en les seves condicions laborals, potser és també el moment que ens atrevim a ser honestos i reclamem millorar aquesta fase del procés d’obtenció del permís de conduir, fins i tot a costa que a alguns se’ls negui aquesta possibilitat en pro de la seva seguretat i la de tots.
ALFREDO CALATRAVA ALONSO
PALLEJÀ
Partida d’escacs
Es va comparar la manera com els governs de Catalunya i de l’Estat s’enfrontarien a la convocatòria d’un referèndum amb una partida d’escacs, perquè els moviments que anirien fent l’un i l’altre calia que fossin molt reflexionats i silenciosos, sense comentaris.
La semblança en part és bona, i així queda demostrat, perquè fins ara s’ha actuat prou sigil·losament, però només ho és en part. No és bona perquè cada peça d’aquest tauler no és cegament obedient al cervell de cada contrincant, sinó que és una peça autònoma, i es mou segons el seu criteri i voluntat. Només faltaria.
Escric això i em refereixo a la peça dels comuns, que, tot i la seva bona situació per fer una jugada mestra i fer l’escac al rei, ha fet un moviment -fins ara no del tot confirmat- poc favorable al referèndum
No vull dir que els comuns hagin de ser una peça sense autonomia com un alfil o un cavall, però sí que els demanaria que reflexionin i, si sempre han dit que són partidaris del dret a decidir, aquesta afirmació comporta, a mi m’ho sembla, el compromís amb el referèndum.
És que ens convé no perdre temps i guanyar aviat la partida.
MARIA ÀNGELS MANÉN FOLCH
BARCELONA
Ball de bastons amb final feliç
A primers de maig anàvem a Mallorca per recórrer la serra de Tramuntana. Volàvem amb Vueling i vam haver de facturar els bastons de caminar com a “bulto especial ”. A l’aeroport de Palma no van aparèixer tot i la bona disposició dels empleats. Abans del vol de tornada els vam tornar a reclamar. Atesos amb molta amabilitat, tampoc els van trobar. Vam fer diverses reclamacions telefòniques i al final una reclamació per “ extravío de equipaje ”, amb la paperassa que feia al cas. Aquest mes he rebut una compensació que puc qualificar de molt generosa pel perjudici causat per tot plegat. Quan les coses es fan com cal i acaben bé, s’han de fer saber.
FRANCESC GIRALT
SANT JUST DESVERN
