Després de Manchester, concerts!
El programa Islàndia, presentat per Albert Om a RAC1, va parlar àmpliament sobre l’atemptat de Manchester. Parlaven sobre el que volen aconseguir amb aquests atacs terroristes: sembrar el pànic entre la gent, que no sortim, que la cultura i la música s’apaguin per la por.
Els últims atacs islamistes s’han fet en sales de concerts. El programa radiofònic va promocionar la compra d’entrades a concerts. Sota el haghstag #quelamusicanopari, van fer que la gent comprés entrades i ho publiqués. La majoria de locutors de la cadena ho han fet: l’Albert Om per al Sónar, la Maria Xinxó per al Cruïlla, el Jordi Sellas per al Cruïlla i Jamiroquai, Jordi Basté anirà al Vida Festival, etc. Així van promocionar no tenir por, seguir sortint al carrer i donar una empenta a la música, que podria sortir-ne perjudicada.
Em sembla una idea brillant. Un atac terrorista no pot crear pànic entre la gent, perquè d’aquesta manera els jihadistes aconseguiran el seu propòsit: aturar la cultura dels països europeus. És molt fàcil dir-ho, però difícil de complir si s’ha viscut algun d’aquests episodis, però la música no pot parar. És un element cultural importantíssim que uneix la gent, la fa vibrar i emocionar-se.
LAIA ESTEBARANZ SÁNCHEZ
CARDEDEU
El seny basc
Sigui pel sentit comú de què sol fer gala Urkullu o perquè el PNB toca de peus a terra, el nacionalisme basc, sense crear cismes, sense pretendre impossibles i sense esquivar la llei s’està situant en el seu espai natural en la taula política.
Amb les exigències normals, portant l’aigua al molí de les seves idees i els interessos d’Euskadi, els nacionalistes bascos aproven els seus pressupostos, es preparen per col·laborar amb el govern espanyol i, sense estridències, porten la seva autonomia a una situació estable socialment i més que acceptable econòmicament.
És com si el seny català, que des dels últims temps de Pujol ha desaparegut de Catalunya, s’hagués traslladat a Euskadi.
S’han deixat estimar i han fet patir els populars. Segurament han exigit i deuen haver aconseguit més del que ens diran, però és indubtable que el camí triat pels dirigents bascos és l’adequat per assolir objectius raonables i col·laborar en la marxa general d’Espanya, sense renunciar a les seves posicions nacionalistes.
JOSÉ MORALES MARTÍN
PALAFRUGELL
La cançó catalana
A França, els cantants dels anys vint, trenta, quaranta, cinquanta i seixanta es poden escoltar habitualment a la ràdio. És per això que -entre molts altres- la Mistinguett, Maurice Chevalier, Léo Marjane o Édith Piaf no són uns desconeguts per a les generacions actuals.
Però, a Catalunya, Emili Vendrell -pare i fill-, Manuel Ausensi i Conxita Badia i molts dels Setze Jutges, dels anys seixanta -ai!-, són uns perfectes desconeguts, sistemàticament ignorats i menystinguts a les ràdios del nostre benaurat país...
JORDI PAUSAS
PARÍS
Tot sembla impossible fins que es fa
Durant generacions els catalans hem assumit com una fatalitat que mai no podríem decidir el nostre futur. Però l’única manera de fer possible una cosa és creure-se-la. Així ho vam fer i vam posar les urnes als carrers. Amb un acte tan senzill com transcendental vam començar a conquerir la llibertat, a perdre la por, la malentesa prudència i altres virtuts que se’ns han atribuït. I vam arribar a la consulta del 9-N del 2014, l’acte d’afirmació nacional més important de la història de Catalunya. Per primer cop 2,3 milions de votants ens vam sentir amos del nostre destí. Com va dir Nelson Mandela: “Tot sembla impossible fins que es fa”.
SALVI PARDÀS SUNYER
BARCELONA
