L’Horta i el pas necessari
Aquests dies Lleida ha celebrat com mai la festivitat de Sant Antoni, una bona iniciativa de l’ACR Els Pagesos i la Paeria. Es lliuraven els primers premis de l’Horta de Lleida en dues modalitats, al reconeixement a la trajectòria personal i a la innovació agrària.
El premi a la innovació ha sigut per a la família Blanch, pagesos de fruita dolça de tota la vida que van diversificar el negoci familiar creant un línia de productes en conserva i melmelades. Una activitat que els ha anat força bé i que els ha permès créixer i ser un referent local.
Una de les debilitats de l’Horta és la falta d’incorporació de joves, que no veuen futur en el camp, i una població activa cada cop més envellida. Però també té un potent punt fort: el producte de proximitat i de qualitat. Que no ens passi com amb l’oli, que els ha costat dècades adonar-se que no s’havia de vendre per tones, sinó que el millor era fer tot el cicle productiu i oferir un producte final de qualitat i amb DO.
Somio que les administracions s’uneixin per fer de l’Horta un espai ple de possibilitats. La diversificació d’activitats agroalimentàries pot derivar en la incorporació de dones i joves en negocis familiars arrelats al territori que podrien oferir productes de primera qualitat i de transformació senzilla (conserves, melmelades, formatges, embotits, aromes, espècies per cuinar, venda directa de fruita i hortalisses...).
És el moment de la política en majúscules. Tenim l’oportunitat de fer-ho plegats, amb microajudes, facilitats administratives, assessorament i formació. Perquè si l’Horta va bé, si l’Horta té futur, Lleida serà millor!
JOAN PIFARRÉ VIDAL
LLEIDA
Contrastos entre Trump i Xi
A Davos ha tingut lloc el fòrum anual que reuneix tres mil dirigents polítics i empresarials per debatre el dramàtic problema de la desigualtat creixent al món. S’ha destacat la paradoxal intervenció del president xinès, Xi Jinping, com a gran defensor de la llibertat econòmica enfront del proteccionisme que vol implantar Donald Trump.
Però aquest contrast, que fa pensar en un món al revés, és una anècdota davant del gran tema de fons: la desigualtat als països més desenvolupats. Vuit multimilionaris guanyen tant com els tres mil milions d’assalariats més pobres del món.
JESÚS DOMINGO MARTÍNEZ
GIRONA
Creuers contaminants
He llegit amb molt d’interès el dossier de diumenge passat a l’ARA, “L’aire que ens intoxica”, però no hi he trobat dades sobre el que ens deixen els grans creuers ancorats al port de Barcelona. Crec que seria interessant tractar aquest tema.
JOSEP M. RIBAUDÍ I MARTÍ
IGUALADA
El dret a fer el ridícul
Soc un ciutadà anònim, sense afiliació política ni sindical ni de cap tipus. Intento, però, informar-me del que passa al meu voltant. I s’estan dient coses que fan caure la cara de vergonya. Com ara les declaracions del delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, referint-se a l’acte que van fer a la seu del Parlament Europeu Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva. Amb la demagògia barata que fa servir és impossible caure més baix.
Qualsevol poble del món té dret a decidir el seu futur, nosaltres també, i el que no es pot acceptar és que ens diguin que l’estat espanyol finança els comptes de la Generalitat (quina barra) per després reblar el clau dient que els diners gastats en aquesta conferència es podrien haver utilitzat per comprar ambulàncies pediàtriques (en clara referència als lamentables fets de Blanes).
Demagògia en estat pur si tenim en compte que aquestes paraules són pronunciades per un militant d’un partit que ens ha fotut per tots costats (recordem el aeropuerto del abuelo a Castelló, els AVE deficitaris, els vestits de l’expresident valencià, el cas Bárcenas i tants altres).
Tenim tot el dret a fer el ridícul, però també el tenim a decidir amb qui volem fer el viatge cap a Ítaca. Aquest ciutadà anònim li voldria demanar al Sr. Enric Millo que dimiteixi del seu càrrec i deixi de fer el ridícul.
JOAN VINYALS ROGER
PREMIÀ DE MAR
L’altre no és només algú
El gran repte per a aquest any no és només que la política millori, que hi hagi (o no) referèndum i consolidar una recuperació que permeti seguir creant ocupació.
Les tres coses, i algunes altres, són essencials. Però també necessitem com a societat una nova amistat cívica, més enllà de la tolerància. Aquest Nadal he patit la dificultat de diàleg i la intolerància a opinions contràries entre coneguts i familiars. L’altre no és només algú a qui s’ha de tolerar, és algú que amplia horitzons, amb qui podem construir un país més pròsper, més solidari, més just.
JESÚS MARTÍNEZ MADRID
SALT
